Patricia Aymà: ‘La tecnologia per fer bioplàstic amb bacteris era coneguda, havíem de trobar un model de negoci únic’

Patricia Aymà és la fundadora i CTO del projecte empresaria d'economia circular VEnvirotech, dedicada a la transformació de residus orgànics en bioplàstics.
D’esquerra a dreta: Jordi Margarit, Patricia Aymà i Noelia Márquez, soci i co-fundadores de VEnvirotech respectivament.

BARCELONA. Patricia Aymà és una biotecnòloga catalana de 28 anys, fundadora i CTO (Chief Technology Officer, responsable de desenvolupament tècnic) de l’empresa VEnvirotech, dedicada a la transformació de residus orgànics en bioplàstics. El projecte empresarial d’economia circular dona valor als residus orgànics municipals, alimentaris, d’escorxadors o purins… i mitjançant l’ús de bacteris els transforma en una alternativa als plàstics tradicionals, amb l’objectiu de contribuir a la sostenibilitat i la cura del medi ambient.


Tenim clar com a societat que no existeix un Planeta B?

— Crec que necessitem més d’educació i civisme a l’hora de saber com podem cuidar entre tots el medi ambient. És important que el canvi vingui de cada casa, de cadascú. He escoltat massa vegades: ‘jo no reciclo perquè sinó hi ha gent que es quedarà sense feina…’. Com millor separem els residus, més fàcil ens serà reciclar per separat cada fracció, i més ocupació generarem a través d’empreses que es dedicaran a treure partit a un tipus de residu concret.

Com vosaltres, que ja sou una empresa amb més de 20 treballadors.

— Exacte. El problema dels residus orgànics és tant o més gran i perillós que el dels plàstics. Se’n generen més tonelades i poden afectar l’alimentació humana de forma directa per la contaminació d’aqüífers. Nosaltres defensem que tots els residus s’han de gestionar, perquè no s’hi val fer un forat a terra i oblidar-te’n. El que passa és que no és un virus que se’ns fica a casa… I mentre els residus estiguin fora de casa, sembla que no passi res i que no ens n’haguem de preocupar. 

Què hi podem fer?

— En primer lloc, reciclar sempre i bé. I després, insistir en això mateix fent pedagogia. La gestió dels residus és una competència dels ajuntaments, que són a més els que tenen les eines per arribar als ciutadans. Es podrien organitzar formacions, també des dels centres educatius, per arribar a infants i joves. Serem smart cities (ciutats intel·ligents) si som tots smart. Ens falta arribar més a les ciutats, perquè la indústria tot això ho té bastant més controlat.

Per això aposteu per un model de negoci B2B (business-to-business, d’empresa a empresa)?

— Actualment, les empreses del sector alimentari tenen molt ben separats els seus residus, perquè gestionar-los els costa diners. Per a nosaltres és més fàcil treballar amb aquestes empreses, perquè tenen fraccions de residu molt homogènies i ens costa menys aconseguir una bona estabilització bacteriana. En canvi, els residus municipals o d’ecoparcs són molt heterogenis, perquè no reciclem bé, de manera que el rendiment dels nostres bacteris no és tan bo. Necessitem seguir investigant i arribar a ser més bons fent el què fem per poder gestionar aquests residus més complicats.

Explica’ns què feu?

— Per simplificar-ho moltíssim: tallem els residus orgànics a trossets perquè siguin més fàcilment ‘digeribles’ per un tipus de bacteris, que els transformen en una substància, que un segon tipus de bacteris es ‘mengen’ i fan bioplàstic (un tipus de plàstic biodegradable). Tot això passa dins un contenidor industrial, que nosaltres instal·lem on es genera el residu. Com més homogeni sigui el residu, més fàcil ho tenen els bacteris per fer aquest procés i més ràpid aconseguim el bioplàstic.

Com vas donar amb aquest procés?

— Mentre feia un màster en enginyeria ambiental vaig poder participar en un projecte de la Universitat de Barcelona on s’utilitzaven uns bacteris que ‘sabien’ transformar els residus municipals de l’àrea metropolitana de Barcelona per convertir-los en bioplàstic. Em vaig adonar que aquest procés era, en realitat, molt senzill i escalable. I vaig pensar que ho podríem ‘explotar’ d’alguna manera. Ho vaig proposar a la universitat, però em van dir que no era el seu objectiu. Va ser un xoc! 

Què vas fer?

— Jo no en tenia ni idea de com es munta una empresa, així que vaig decidir inscriure’m al programa d’emprenedoria per a joves ‘Yuzz’ (ara anomenat ‘Explorer’) del Banc Santander. Allà vaig conèixer l’enginyera industrial Noelia Márquez, que es presentava al programa amb un altre projecte. Vam estar cooperant i competint durant tot el programa fins que al final, juntament amb el també enginyer Jordi Margarit, van decidir que el meu projecte els hi agradava molt i que volien ser-ne socis. Allà va néixer VEnvirotech. 

Segons Steve Blank, emprenedor ‘en sèrie’ i gurú de la innovació, el procés de creació d’una empresa consta de tres fases: crear un model de negoci únic, trobar el client ideal per a aquest, i per últim, desenvolupar el producte i escalar-lo? Parla’ns de la primera fase.

— La tecnologia per fer bioplàstic a través de bacteris era coneguda. Així que havíem de trobar la manera de crear un model de negoci únic. Parlant amb clients potencials del sector agroalimentari ens en vam adonar que la gestió dels residus orgànics és cara, i que un 70% del preu és el cost del transport d’aquests residus des del lloc on es produeixen fins a la planta de tractament.  

És més car transportar els residus que gestionar-los? 

— Sí. Havíem de trobar una solució perquè el nostre model de negoci tingués algun avantatge respecte a la competència que, d’altra manera ens dirien: i vosaltres què feu de diferent a part de fer bioplàstic perquè vulgui contractar els vostres serveis abans que els d’una altra empresa? Així que vam dissenyar una tecnologia modular, que vàrem anomenar VE-Box. Col·loquem la tecnologia allà on el client té el residu, perquè no l’hagi de transportar. El client para per tona de residu gestionat, s’estalvia el cost del transport dels residus i compartim amb ell part dels beneficis de la venda del bioplàstic. 

Compartiu els beneficis amb el client?

— Sí, perquè el residu és la ‘matèria primera’ de la VE-Box a partir de la qual produïm el bioplàstic. Sense el residu que ens proporcionen els clients, el negoci no seria tan rendible. Aquest plàstic el venem a un formulador, que el ‘cuina’ perquè tingui unes propietats i posteriorment es pugui comercialitzar. Així, el marge de negoci està en la venda del plàstic. El què guanyem, ho compartim en benefici amb el client. Es tracta d’una economia circular compartida. 

Parla’ns del vostre primer client. Com el vau atraure?

— La primera vegada que vam presentar el projecte d’instal·lació de la VE-Box ho vam fer amb un simple PowerPoint a l’empresa BonÀrea, de la província de Lleida. Bàsicament, els hi vam presentar la idea i els hi vam preguntar què els semblaria que utilitzéssim els seus residus per fer bioplàstic i a més es podien estalviar el cost del transport. Ho van trobar espectacular!

Com vau finançar aquesta primera instal·lació?

— Tan bon punt BonÀrea va estar interessat a incorporar la nostra tecnologia, va ser facilíssim trobar la primera inversió per part d’uns business angels (àngels inversors en català, que són persones que inverteixen una part del seu patrimoni en empreses potencialment innovadores) de la zona de Lleida. Van invertir 255.000 euros perquè féssim la primera VE-Box, que vam instal·lar a BonÀrea. Això ens va permetre seguir investigant, escalar el procés en un entorn real i optimitzar el model de negoci.

I a partir d’aquí?

— Una vegada vàrem poder demostrar que érem capaços de generar bioplàstic a partir dels residus orgànics de BonÀrea, vam poder aconseguir una segona inversió de 2 milions d’euros per part de la família Gassó (antics propietaris de GAES). Durant el 2020 hem arribat a facturar mig milió d’euros i ara mateix estem buscant una inversió de més de 5 milions d’euros en capital risc, per part d’un fons d’inversió més especialitzat. 

S’aconsegueixen 5 milions amb un simple PowerPoint? Què ha canviat?

— El què ha canviat és el punt de maduresa en què ens hem trobat com a empresa. A tots els inversors els expliquem el valor d’haver trobat un model de negoci que permet als nostres clients estalviar-se diners més enllà de gestionar els seus residus. A més, el nostre mercat de futur ⎼el dels bioplàstics⎼, és un Blue Ocean, està poc explotat i presenta oportunitats de creixement. A partir d’aquí, la manera d’explicar-ho a cada tipus d’inversor és diferent. Per aconseguir la primera inversió, un PowerPoint i el contracte de BonÀrea van ser suficients. Ara que anem a pels 5 milions, els inversors no es fixaran tant en el què hem aconseguit sinó que voldran saber per què creiem que al 2024 tindrem més clients? La comunicació amb els inversors forma part d’un aprenentatge continu i a vegades costa aconseguir diners perquè el que està escoltant no percep el què necessita.

T’hauria agradat rebre formació sobre comunicació a la universitat?

— En general, a la carrera m’hauria agradat que m’acostessin a una visió més realista del que és el món laboral. Per exemple, que m’ensenyessin a fer un pitch, una paraula ‘molt glamurosa’ però que al final significa fer una presentació oral. Un pitch representa una forma més de negociació, una exposició de qui ets, del què creus, del què fas… O també formació sobre com s’entén i es gestiona la ciència en diferents cultures, o com es formalitza una hipoteca, un préstec… Bàsicament, habilitats que comences a desenvolupar quan estàs ‘a la vida real’, que hauria estat molt útil conèixer abans i que considero que haurien de ser matèria obligatòria de qualsevol carrera universitària.

Què has après en tot aquest procés d’emprendre i muntar la teva pròpia empresa? 

— M’he endut moltes sorpreses positives, com la capacitat d’haver generat un equip amb un nivell de compromís, passió, superació i professionalitat espectaculars. Però també he hagut d’aprendre a gestionar persones amb interessos i punts de vista diferents, i per això cal estar molt preparat per fer autocrítica, enfrontar-te a la realitat i dir les coses de forma transparent, o t’enfonses. És dur. La Patricia del primer dia que va sortir de la universitat versus la Patricia d’ara no tenen punt de comparació, i això és una sorpresa molt positiva. 

Per últim, un consell per a futures joves emprenedores. 

— Emprendre és una marató i nosaltres som esportistes d’elit que l’estem corrent. En ciència, els anys et donen molta experiència i pot ser pel fet de ser jove hagis de veure’t obligada a donar més explicacions. Dóna-les! Com tot en la vida, això és una muntanya russa i cal aprofitar la pujada per agafar forces per afrontar la baixada de la millor manera. Però sobretot, posa-li passió i alça’t! 


Acabem l’entrevista a través de Zoom emplaçant-nos a un cafè per conèixer-nos personalment. Ha estat un absolut plaer. Aymà s’expressa amb claredat i transparència, i demostra ser un fantàstic exemple de lideratge femení, empàtic i coherent. Em va agradar que exhibís poca ‘purpurina’, d’aquesta que a vegades acompanya les històries d’èxit. Em va semblar molt autèntica.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.