La foto i el fotó

L’enlairament

  • Prepara’t, que surts.
  • Com que surto?
  • Doncs això, que estàs a punt de marxar per no tornar.
  • No t’entenc. Marxar on? Si jo sempre he estat aquí, ben calentó.
  • Cert. Però mai t’has preguntat com seria visitar algun d’aquests planetes que giren al voltant nostre?
  • Sí, hi penso tot sovint, però els veig tan lluny!
  • Doncs ara t’ha arribat l’oportunitat. Pensa que tots els companys que han marxat mai han tornat.
  • En això no et falta raó, amic. Però.. i tu? No saltes?
  • I tant, que salto! Saltem tots dos, però més val que ens acomiadem aquí. Ens esperen destins ben diferents.
  • Ha estat un plaer compartir els últims 4.500 milions d’anys amb tu.
  • El mateix et dic, company.

Sense ni tan sols amb un compte enrere com seria d’esperar en un enlairament d’aquestes característiques, de forma sobtada i sense poder-ho evitar, em vaig desprendre de la superfície de la que fins al moment havia estat casa meva. Immediatament, em vaig veure viatjant per l’espai a una velocitat que, si no fos perquè amb el temps he perdut tot el cabell, m’hauria ben despentinat. El velocímetre marcava, si no ho recordo malament, 300.000 quilòmetres per segon!

Velocímetre
Imatge: https://www.flickr.com/photos/autobloguy/32517800797

El vol

Quan vaig poder adaptar els ulls a tanta velocitat, i amb l’ajuda d’una disminució clara de la intensitat lumínica -que sempre ajuda a veure-s’hi millor-, a mesura que m’allunyava de casa, em vaig adonar que els meus companys i jo hem estat i som el fanal encarregat de posar llum a la foscor d’aquests planetes que ens orbiten. Em pregunto qui els podria veure sense nosaltres.

Amb aquesta idea al cap, i assumint que anava pujat en un vehicle sense volant i que, per tant, intentar canviar de direcció seria una tasca difícil, vaig aprofitar per  fer un cop d’ull al meu voltant. Vaig poder comprovar que hi havia força diferències entre aquells planetes: alguns de molt grans (especialment en destacava un que semblava gegant); d’altres de molt petits, com els que estaven més allunyats; alguns eren de gas i altres, rocosos; n’hi havia, fins i tot, que tenien anelles que els envoltaven.

De sobte em va venir una pregunta al cap: cap a on estaria viatjant el meu company? Estaria viatjant tan ràpid com jo? Poc després del nostre enlairament li havia perdut la pista. Just en el moment en què em perdia entre els meus pensaments, vaig ser conscient de quin era el meu destí: de tots els planetes que giren al voltant de casa, anava irremeiablement cap a un de ben petit on predominava el color blau. Ja podrien haver posat un senyal a mig camí per saber com es deia aquell planeta!

Senyal de La Terra i limitació de velocitat
Imatge: Sergi Bonet

L’aproximació

M’estava allunyant tan ràpidament de casa que, en tan sols quatre minuts, ja em trobava a mig camí d’aquell planeta blau, la qual cosa només em donava 4 minuts més de llibertat abans d’estavellar-me contra la superfície. Havia d’assumir que a la velocitat que anava seria molt difícil sobreviure al xoc imminent.

He de dir que el meu company no m’havia avisat que la temperatura aniria baixant durant el trajecte, així que no havia tingut la previsió d’agafar una jaqueta pel que pogués passar. El que sí sabia era que el meu destí estava escrit: quedava un minut per xocar i aquell planeta, que de tan lluny el veia minúscul, mica en mica s’anava fent més i més gran, cada vegada se li podien intuir més detalls. Ara ja sabia per què el veia de color blau, i el fet és que estava cobert majoritàriament d’aigua, tot i que també tenia una bona part coberta de terra. I de sobte, sense avís previ, vaig impactar contra una protecció gasosa que recobria tot el planeta. He de dir que des d’aquí podia començar a entreveure que en aquest planeta hi havia molt de moviment. Semblava que hi passessin coses interessants. 

Feia poca estona que estava envoltat de partícules de gas per tot arreu, i vaig agrair per fi poder respirar tranquil. Com m’ho havia fet fins ara? Era millor no entretenir-me amb aquelles preguntes: el meu viatge seguia imparable direcció a la superfície. Arribat a aquest punt, començava a fer-se difícil intuir la forma esfèrica del planeta i, per primera vegada, vaig tenir clar que em dirigia cap a terra ferma. Tot indicava que m’estimbaria contra una península agafada per una gran serralada al continent del qual penjava. L’impacte era imminent, potser a poques centèsimes de segon. I cada cop era més a prop del terra.

L’aterratge

És de justícia dir que la cosa va millorar just abans del cop final. L’espectacle era meravellós: l’aterratge forçós s’anava a produir en un indret on, si pogués, faria una pausa en el meu camí i m’hi quedaria una bona estona contemplant tot allò: les vinyes ben ordenades, tots els ceps plantats a la mateixa distància un d’un altre, ben arrenglerats, i plens d’aquelles fulles verdes que els donaven molta vida; els camps d’oliveres ben cuidats, els solcs paral·lels en la terra. Tota aquesta visió no va durar ni tan sols una mil·lèsima de segon als meus ulls. Quan me’n vaig voler adonar, em dirigia sense remei cap a un ésser que es trobava dempeus just davant meu, apuntant cap a mi amb un aparell sostingut en les seves mans.

El viatge havia estat curt, de vuit minuts concretament, però m’havia permès descobrir coses que, havent viscut tants milions d’anys en el mateix lloc, mai no m’havia ni imaginat. Ara que ja estava a pocs mil·límetres de l’aparell contra el qual m’anava a estimbar, tot el que podia fer era resar al Déu del Sol si volia salvar la meva vida.

Click! I per sempre més em quedaré atrapat dins d’aquesta fotografia. Com a mínim, la meva imatge restarà per sempre més.

Fotó entrant a la càmera a través d'una olivera
Imatge: Sergi Bonet

Un fotó.

La foto
El viatge d'un fotó
Compartir

1 comentari para “La foto i el fotó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *