La llúdriga-lluna de Castellar de n'Hug. Il·lustració d'aquarel·les

La Llúdriga-lluna

*Aquest relat és l’inici del conte “La Llúdriga-lluna” il·lustrat per David Maeso.

Vet aquí una vegada, la Llúdriga-lluna. Una llúdriga, com tantes d’altres, d’aigua dolça i pell impermeable.

Què vols dir de pell impermeable?

Doncs, d’aquesta pell que no deixa entrar-hi aigua. Com els paraigües o les capelines, que quan ets sota i plou, no et cau ni gota. A més, això li va molt bé per estar-se ben calenta tot el dia.

Bé, per on anava… La Llúdriga-lluna d’ençà que és ben petita viu a les fonts del Llobregat, allà on neix el riu, a Castellar de n’Hug. Ni més ni menys que a 1.295 m per sobre del nivell del mar, és a dir, a 1.295 metres d’altitud.

I és molt això?

I tant, que n’és! Fixa’t nosaltres, aquí a Esparreguera, vivim a 187 m. I, més o menys, Castellar de n’Hug està tan amunt com Sant Jeroni, el cim més alt de Montserrat.

Malgrat que viu amunt, la Llúdriga-lluna té afany de viatjar riu avall, ha sentit a dir que si recorres 175 quilòmetres arribes al mar Mediterrani. I resulta que la Llúdriga-lluna no ha vist mai cap mar. Però és clar, 175 quilòmetres en són molts, de quilòmetres. No podria pas aconseguir-ho en un dia, necessitaria, com a mínim, tot un mes per fer-ho.

Alguna vegada ha sentit a parlar del que hi ha allà avall: els animals del bosc de ribera, els que viuen al costat del riu, diuen als que viuen a les fonts que s’estan perdent tot un món per explorar. Si bé abans hi havia llúdrigues en tot el recorregut del riu, ara ja no és així.

És sabut que totes les llúdrigues que hi vivien es van haver d’exiliar.

Exiliar?

Sí, sí. Van haver d’abandonar el lloc on sempre havien viscut, van fugir.  Resulta que moltes van començar a morir. Eren atropellades per cotxes o, inclús, caçades per les persones. A més a més, les aigües del riu estaven molt brutes, feien pudor i quasi no hi quedava menjar ni llocs on poder descansar. Fins al punt que ja no era fàcil ni agradable viure allà.

Així és que van marxar i es van haver d’instal·lar a les fonts del Llobregat, compartint amb les llúdrigues que ja hi vivien d’abans. I ja en fa cinquanta anys d’això.

En realitat, la Llúdriga-lluna té ganes d’explorar, aventurar-se corrent avall i descobrir què s’hi amaga al llarg de tot el riu Llobregat. Investigar totes aquelles coses que s’han quedat per allà durant aquests cinquanta anys.

Però no la deixen. On ella viu, a Castellar de n’Hug, només poden ser mamífers errants els escollits. I ella ho sap del cert, mai serà l’escollida.

Qui són els mamífers errants?

Bé, són aquells mamífers que marxen sols a la recerca de noves aventures. A explorar. Com us deia, a la Llúdriga-lluna no li deixaran pas marxar…

Però ella, que és tossuda, molt tossuda, ho té molt clar: marxarà a explorar i es convertirà en una llúdriga errant.

Dit i fet. Abans, però, cal escalfar una mica, fer estiraments. Primer va estirar els cinc dits de la pota de davant dreta, després els de la pota de davant esquerra. “Ostres, quines ungles!”, va pensar. Seguidament, va continuar els estiraments amb les potes de darrere, “ostres, aquestes encara tenen les ungles més llargues”.

Quan va notar que tenia el cos preparat era aquell bell moment de llum crepuscular, abans que el sol amagui el seu últim fotó de llum. Exactament, quan passaven quaranta-set minuts de les sis de la tarda. La nit d’aquell dimarts 8 de març anava a ser una nit diferent.

Va fer un salt a l’aigua: “patatxap, patatxup!” i va començar a nedar. I és que nedar és el seu esport preferit. És ben sabut que la llúdriga-lluna neda més de pressa que no pas camina, i és que té una pell entre els dits que li permet nedar millor, la membrana interdigital.

Tant de bo tenir aquesta membrana per nedar molt ràpidament!

I tant! En realitat, la llúdriga-lluna neda tan de pressa com si nosaltres anéssim en bicicleta, tot i que ella ho fa fent ziga-zagues, anant d’un costat a l’altre.

I així va ser com va començar aquella nit amb la seva nova aventura: la baixada pel riu Llobregat. Encara no tenia clar fins on volia arribar, el que sí que sabia era que no s’anava a rendir pas.

I no ho oblidis, si algun dia baixes al riu Llobregat i veus una llúdriga, recorda que és probable que sigui la Llúdriga-lluna.

*Aquest relat és l’inici del conte “La Llúdriga-lluna” il·lustrat per David Maeso. El conte forma part del projecte “L’hort també beu del riu“, aquest projecte sorgeix de la iniciativa de l’AMPA de l’Escola Montserrat d’Esparreguera per dotar de sentit i colors dos murs del pati del centre. La finalitat és que els infants descobreixin, entenguin i estimin el seu entorn natural, social i cultural a través del conte de la Llúdriga-lluna: despertar la curiositat als alumnes per acabar generant un sentiment de pertinença envers aquest ecosistema aquàtic tan proper del seu poble, Esparreguera.

Llúdriga-lluna social, il·lustració amb aquarel·les
Il·lustració de la Llúdriga-lluna per David Maeso
Compartir

2 comentaris per “La Llúdriga-lluna

  1. Felicitats Patrícia x aquest compte molt original, sencill, super simpatic i super original.
    Estic molt orgullosa de ma filla!!!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *