MANEL CASCALLÓ: «Quin és el final? Aquesta és la pregunta que jo crec que un científic s’ha de fer»

MANEL CASCALLÓ: «Quin és el final? Aquesta és la pregunta que jo crec que un científic s’ha de fer»

Manel Cascalló és expert en teràpies antitumoral i gènica, més concretament en viroteràpia oncolítica (l’ús de virus per tractar el càncer). És membre fundador i CEO de VCN Biosciences. Aquesta empresa biotecnològica, fundada l’any 2009, està especialitzada en el desenvolupament d’adenovirus oncolítics per al tractament del càncer. Recentment, ha estat notícia per l’assaig clínic realitzat a l’Hospital Sant Joan de Déu, on han demostrat que un dels seus virus és efectiu per tractar nens amb retinoblastoma, un tipus de tumor localitzat a la retina.

Parlem amb en Manel Cascalló del procés de transició de la recerca en l’àmbit acadèmic a la fundació d’una empresa biotecnològica capaç d’apropar als pacients els fruits d’aquesta recerca. De les dificultats que s’ha trobat pel camí. Del paper de la comunicació a l’empresa. De les expectatives de futur. En Manel té les idees clares, no vol perdre de vista el seu objectiu: aconseguir que la recerca sigui aplicada de debò.

Manel Cascalló, VCN Biosciences
Manel Cascalló, membre fundador i CEO de VCN Biosciences (Font VCN Biosciences)

Com va ser el procés de creació de VCN Biosciences? Sempre havíeu volgut crear una empresa pròpia per fer arribar la vostra recerca als pacients?

Per què ens va sorgir a nosaltres muntar una empresa. Neix d’una sensació d’enrabiada i/o impotència. Jo portava tota la vida volent fer recerca aplicada. I la meva idea sempre ha sigut que la recerca és una cosa que ha de ser útil per la societat, no una cosa folklòrica, sinó una cosa que realment serveixi per canviar la vida de les persones, no per publicar un article científic, perquè això no porta enlloc. «Quin és el final?». Aquesta és la pregunta que jo crec que un científic s’ha de fer i que sobretot que un científic translacional -que fa recerca aplicada a la clínica- s’ha de fer.

VCN Biosciences va néixer a l’ICO (Institut Català d’Oncologia)…

La idea quan es va fundar l’ICO, era fer un centre integral d’oncologia que agrupés assistència, recerca i educació de manera integrada per oferir als pacients una solució global pel tractament dels tumors. Es va crear un laboratori que es diu LRT, que vol dir Laboratori de Recerca Translacional. I l’objectiu d’aquest laboratori teòricament era fer recerca molt translacional. Devia ser desembre del 2000. Un dels primers grups que es va contractar va ser el del Ramon Alemany, que el Gabi Capellà va anar a buscar perquè s’havia dedicat tota la seva vida a fer virus que en principi anaven encarats als pacients. I en aquell moment va ser quan el Ramon li va dir «Home, jo necessito algú més», i em van identificar a mi.

«Entenc que per fer desenvolupament de producte, que és el què jo sempre havia tingut al cap, la única manera és fer ho des d’un entorn privat.»

En quin moment vau decidir fer el pas?

L’hospital va crear el Laboratori de Recerca Translacional i jo, a partir d’un determinat moment, vaig començar a fer la transferència d’un virus que havíem desenvolupat nosaltres dins de l’entorn acadèmic, per portar-lo a la clínica. Això volia dir mobilitzar una sèrie de sistemes totalment nous per l’hospital, perquè a l’ICO mai s’havia provat un candidat intern. Nosaltres vam aconseguir l’autorització per part de l’Agencia Española de Medicamentos per començar l’assaig clínic amb pacients. Però la Direcció de l’ICO no va entendre que allò era el què el Ramon Alemany i jo creiem que era la prioritat de la nostra feina, i ens va indicar que no era el model a seguir. Aleshores dius «A veure, un moment. Si se suposa que com a investigador acadèmic, que està en un laboratori de recerca translacional, el meu objectiu vital és transferir el coneixement als pacients, què m’estan dient?». En aquell moment vaig prendre una decisió. Vaig dir «Entenc que per fer desenvolupament de producte, que és el què jo sempre havia tingut al cap, la única manera és fer ho des d’un entorn privat.» I ho continuo pensant ara.

Mai vau valorar vendre la idea a una empresa per què s’encarregués del desenvolupament?

Abans d’arribar al candidat que nosaltres vam posar com a primer candidat a l’empresa, nosaltres havíem fet ja tres patents diferents, sobre tres productes diferents. Les havíem venut a empreses biotech i les posaven al calaix. Per què? Perquè et compren la patent, no per desenvolupar-la, sinó per eliminar la competència.

«La idea en sí té molt menys valor del què la majoria d’investigadors es pensa.»

«

Vau tenir dificultats durant el procés de transferència?

La cultura de transferència tecnològica ha canviat molt. Nosaltres al 2009 vam seguir un procés molt caòtic, en el sentit que quan una persona no té ni idea, és el pitjor que et pots trobar. En aquell moment molts hospitals tenien un raonament que encara té gent a la comunitat científica: si això ho ha desenvolupat l’acadèmia, el mèrit el té l’acadèmia. I la resposta és: «Jo no et dic que no tingui mèrit l’acadèmia, clar que el té, però una idea no val res». Uns experiments preclínics valen una mica de diners, però un assaig clínic fase I et val tranquil·lament 5-6 milions d’euros, un assaig fase II et val tranquil·lament 30-40 milions d’euros i un assaig fase III costa tranquil·lament entre 100 i 300 milions d’euros! La idea en sí té molt menys valor del què la majoria d’investigadors es pensa.

I el benefici també és que arribi al pacient…

Primer el benefici és que arribi al pacient i, segon, el 10% de zero és zero! I el 40% de zero és zero! -diu rient-. Per tant, fins que tu no ets suficientment flexible, allò no va enlloc. Ni va al pacient, ni genera benefici per ningú, inclòs tu mateix. Però aquest és un procés de maduració. Que tots els elements de la cadena acabin entenent com funcionen els altres elements de la cadena. A l’any 2009 era molt difícil, perquè el mercat era molt menys madur que ara. Ara tampoc és madur, però sí una mica més, i hi ha tècnics de transferència que ho entenen una miqueta més. Això és el què va passar amb la primera tecnologia. Amb la segona, que ja es va produir molt més tard, que és la tecnologia que incorpora el segon candidat, el procés va ser molt més normalitzat. Ja hi havia tècnics de transferència i aquesta cultura ja començava a existir una miqueta més i el procés va ser molt més lògic.

«Hi ha moltes més aplicacions de les què la gent es planteja i això crec que és també un problema del sistema, de la formació, que acaba sent molt dirigida cap a l’àmbit acadèmic.»

En aquest sentit, creus que els plans d’estudi universitaris tenen una visió de la recerca massa acadèmica?

Els professionals que surten de les universitats no acaben encaixant d’entrada en el sistema empresarial. Em costa molt, moltíssim, trobar professionals ben formats. Un estudiant de biologia, quines sortides professionals té? Sí, treballar en un laboratori és una. Però també pot fer-ho en una empresa dins de la part de desenvolupament del procés productiu. I això només en el món del desenvolupament farmacèutic! Moltes vegades no estan responent als perfils que t’està demanant la societat en aquell moment. Hi ha moltes més aplicacions de les què la gent es planteja i això crec que és també un problema del sistema, de la formació, que acaba sent molt dirigida cap a l’àmbit acadèmic. Perquè està tan deslligada del coneixement empresarial, que no coneix quines són les necessitats reals del sector.

«En una empresa tu has de saber gestionar correctament la comunicació perquè hi ha moments en la teva vida com a empresa en què és molt necessari tenir visibilitat i hi ha moments on no és tan necessari tenir visibilitat.»

I també, a la Universitat et preparen per anar a un congrés, escriure un article… aquest tipus de coses. Però, com és comunicar en una empresa?

Una cosa és comunicar ciència i l’altra és comunicar dins d’una empresa. Per comunicar dins d’una empresa hi ha una part molt important que no és comunicació a la gran audiència. És comunicació, per exemple, a un inversor o comunicació al teu superior. Saber transmetre idees clares, identificar quines idees vols transmetre i quines no, quin llenguatge has d’utilitzar per què el teu interlocutor, que és un financer (pot ser un director general d’una empresa, pot ser un inversor de Wall Street…), et pugui entendre. Has de tenir una capacitat de concisió de missatges molt important. Això pel què fa a la comunicació interna, que és una cosa molt important. I després, quan parlem de comunicació científica, s’ha de ponderar molt bé que la necessitat de fer els resultats públics és molt diferent al món de l’empresa del món de l’acadèmia. A l’acadèmia tu vius del teu reconeixement. En una empresa, la pervivència no depèn de la comunicació. Al revés. En una empresa tu has de saber gestionar correctament la comunicació perquè hi ha moments en la teva vida com a empresa en què és molt necessari tenir visibilitat i hi ha moments on no és tan necessari tenir visibilitat. I, en canvi, comunicar et fa perdre avantatge competitiu perquè la competència sap on estàs. És un balanç entre aquestes dues coses.

Així, a VCN Biosciences qui s’encarrega de la comunicació?

Formalment estem dins del holding Grifols i, per tant, estem sotmesos a totes les seves polítiques, també la de comunicació. El seu departament de comunicació vetlla per alinear els discursos comunicatius entre les empreses, però de vegades VCN Biosciences té necessitats pròpies de comunicació. I és per això que ells no són responsables de fer-te el teu propi discurs de comunicació, ni t’ajudin evidentment a escriure un article. Que va! No, no és aquest el seu rol.

«L’estratègia de comunicació també l’has d’alinear una miqueta amb el què vols.»

I quin paper tenen les xarxes socials?

Nosaltres som molt dolents amb la comunicació per xarxes socials. No acabo de tenir molt clar quins són els beneficis de ser-hi molt visibles. Estem parlant d’un producte d’oncologia que ha de ser un producte global i no l’acabaré comercialitzant jo, sinó que l’acabarà adquirint, hopefully, una gran farmacèutica i l’acabarà venent sota el seu segell.

L’estratègia de comunicació també l’has d’alinear una miqueta amb el què vols, no? Per mi és més important una comunicació de donar prestigi a l’empresa i als professionals, que no necessàriament de vendre el teu producte.

I, per acabar, heu iniciat amb èxit assajos clínics de fase I i II amb un dels vostres virus i en teniu més en fases preclíniques. Quina és, breument, la perspectiva de futur?

Nosaltres tenim un primer candidat, el VCN01, que ja s’ha assajat en quatre indicacions clíniques. Començarem tres assajos addicionals més, dos d’ells a l’estranger, un a Estats Units i un a U.K. El VCN01 és un producte que pot tirar endavant.

Tenim un segon candidat que és un producte que està pensat per poder-se readministrar per via sistèmica, que és una de les limitacions que té l’adenovirus. Perquè, quan l’administres per via sistèmica, s’aixequen els anticossos neutralitzants, i, per tant, hem dissenyat un virus que és capaç d’evadir-los. Hauria d’entrar a la clínica a finals d’aquest any o a començament de l’any que ve, i en això estem treballant.

I, evidentment, estem treballant també amb nous potencials candidats, però són fases més early, perquè una empresa com nosaltres no té diners per generar moltíssims candidats. Vull dir que anem pam a pam – torna a riure.

Molt interessant. Moltes gràcies.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*