«El repte és establir un entorn de confiança perquè les empreses sàpiguen que aquí trobaran les respostes que necessiten» / Isabel Serra, cap de transferència del Centre de Recerca Matemàtica

«El repte és establir un entorn de confiança perquè les empreses sàpiguen que aquí trobaran les respostes que necessiten» / Isabel Serra, cap de transferència del Centre de Recerca Matemàtica

La traducció dels resultats de la recerca i la transferència del coneixement a la indústria i la societat són objectius cada vegada més claus als centres de recerca que formen la institució CERCA a Catalunya. Isabel Serra, doctora en Matemàtiques i especialitzada en modelització estadística de valors extrems, lidera la Unitat de Transferència del Coneixement i Tecnològica del Centre de Recerca Matemàtica (CRM), on col·labora tant amb empreses del sector públic i privat, com amb altres centres de recerca i universitats per poder portar la feina que realitzen els investigadors a la societat, a la indústria i al medi ambient.

Aquest rol com a responsable de transferència el compagina amb la seva activitat com a investigadora col·laboradora del grup de recerca en Sistemes Complexos del CRM, i com Investigadora Sènior al grup de Computer Architecture in Operational Systems del Barcelona Supercomputing Center (BSC). Al llarg de la seva carrera professional ha participat en projectes d’àmbits com la sociologia, les finances i la mecànica de fluids, entre d’altres.

Bon dia Isabel, moltes gràcies per cedir-nos part del teu temps per aquesta entrevista. Primer de tot, ens pots fer cinc cèntims sobre quin és el rol d’una oficina de transferència del coneixement a un centre de recerca com el CRM?

Això m’ho solen preguntar sovint. Quan dius que treballes en transferència, no sé ben bé que s’imagina la gent —encara que potser prefereix no saber-ho. En general una unitat de transferència, entès com a part d’un ecosistema de recerca, són unitats que tenen com a missió comercialitzar el coneixement generat pels investigadors. Els centres de recerca i les universitats, a nivell nacional i europeu, generen molt coneixement que s’acaba traduint, sobre tot, en articles publicats a revistes científiques o llibres. Aquesta és la principal producció i el que més es valora per part del sistema com a principal activitat dels investigadors. Les unitats de transferència han emergit precisament per ajudar a portar aquesta producció de coneixement cap al mercat —entès com indústria, societat i medi ambient. En realitat no és necessari que hi hagi un producte per comercialitzar. Es busca dinamitzar aquest flux de coneixement perquè produeixi eines a nivell social que després puguin derivar en un benefici a llarg termini, ja sigui per a l’economia o per a la societat, i obtenir així alguna mena de retorn dels recursos invertits en investigació.

Com concilies la teva tasca com a investigadora amb la responsabilitat com a cap de l’oficina de transferència? Què t’ha portat a compaginar els dos mons; recerca i aplicació d’aquesta a l’empresa?

Quan vaig acabar el meu període com a investigadora postdoctoral al grup de Sistemes Complexos del CRM, se’m va oferir impulsar la unitat de transferència del centre. Per mi era una proposta molt atractiva, ja que des de la carrera sempre havia compaginat la meva formació amb projectes de transferència, amb la qual cosa, professionalment, dedicar-m’hi encaixava  molt bé amb la trajectòria que ja portava. Vaig posar com a condició no perdre el contacte amb la part més d’investigació. Després de dedicar tants anys a la recerca, abandonar-ho suposava renunciar a massa.

Com van ser els inicis d’aquesta nova etapa de la teva carrera? Quins van ser els primers reptes?

La primera cosa que em vaig trobar sobre la taula va ser un procés de patent d’un aparell produït al centre però que portava varis mesos aturat. El centres de recerca moltes vegades no tenen els recursos necessaris per poder patentar una idea o producte de manera directa. El que es fa llavors es entrar en un període que es coneix com a PCT1 i que serveix per protegir la invenció o futura patent durant 30 mesos. Totes les universitats i centres ho utilitzen per poder així buscar algun inversor que vulgui llicenciar la patent i fer front a les despeses que se’n generen, que no són poques.

El primer que vaig saber es que estàvem a punt de perdre aquesta patent. El més fàcil hagués estat deixar-ho passar, però al revisar els articles relacionats amb la recerca que hi havia al darrera de l’aparell, vaig veure que valia molt la pena apostar-hi perquè difícilment tornaríem a tenir una oportunitat com aquesta. Finalment vam aconseguir tirar-ho endavant, però van ser quatre o cinc mesos on la meva recerca va quedar aturada.

Després d’aquest primer moment de crisi, però, has aconseguit trobar l’equilibri entre la teva recerca i les responsabilitats de la oficina de transferència?

Sí, però sobre tot ha sigut gracies als estudiants que tenim col·laborant amb la unitat. Els estudiants de vegades són vistos com una feina afegida per als investigadors, però també són una font important de motivació. El que com a investigadora seria un procés de desenvolupar una idea, amb els estudiants que col·laboren amb la nostra unitat es converteix en una sèrie de sessions de treball en equip molt gratificants, ja que valoren moltíssim més l’esforç que els hi dediques i els coneixements que comparteixes amb ells. Això et permet seguir avançant, malgrat les limitacions de temps que et deixa el dia a dia.

Què busquen les empreses amb les quals treballeu al contactar amb un centre de recerca? Hi ha coneixença al món empresarial del que la recerca pot aporta’ls-hi?

No son tantes les empreses que ens venen a buscar, tenim un cert estigma. Moltes empreses venen a nosaltres amb una mica de timidesa. Les matemàtiques generen una certa distància amb la empresa. Sempre tenen una postura com… t’exposen la seva problemàtica una mica cohibides, com si per a l’investigador el que plantegen no fos rellevant o estigués per sota de la seva àrea d’interès. La recerca matemàtica des de fora impacta molt, encara que de vegades no ens n’adonem.

Vam tenir el cas d’una empresa dedicada a la fabricació de violins que ens van venir a veure. No feien coses trivials, sobre tot en relació al tractament de la senyal a l’hora de provar els instruments, són tècniques que no són menyspreables ni molt menys. Ens ho explicaven com si fos una cosa sense importància, quan en realitat la nostra impressió era que deu ni do i semblava molt rellevant per a la recerca que es planteja des del centre. El que passa amb les matemàtiques és que el que arriba al mercat i els processos que s’apliquen en fabricació, com l’estadística o la probabilitat, la gent tendeix a treure-li valor al ser de caire més mecànic. Moltes vegades allò que és realment útil i que s’està fent servir a la indústria, per a nosaltres suposa un incentiu molt important per establir aquesta col·laboració.

«Un projecte de mates no és com encarregar un vestit, on tens el patró i saps quin serà el resultat, hi ha una sèrie d’elements que si no es treballen en confiança entre totes les parts involucrades costa que surtin endavant.»

Llavors, com creus que ha de ser la relació entre empresa i recerca idealment?

No sé com hauria de ser idealment, la veritat, però sí que crec que s’hauria d’arribar a establir una millor confiança, confiança entre les dos parts i en sí mateixes. L’empresa ha de tenir confiança en que ells saben millor que ningú en què consisteix la seva activitat i els seus processos de treball, i en què ells saben on podem aportar valor nosaltres. Moltes vegades aquesta falta de confiança és a causa de que es segueixen procediments que són com caixes negres; s’utilitzen perquè funcionen però no se sap exactament com funcionen internament.

Això també t’ho trobés dintre dels propis grups de recerca, molts investigadors no tenen la confiança de que el que fan es pugui transferir a l’empresa o la societat. Un projecte de mates no és com encarregar un vestit, on tens el patró i tu saps quin serà el resultat, hi ha una sèrie d’elements que si no es treballen en confiança entre totes les parts involucrades costa que surtin endavant. El repte està en establir un entorn de confiança perquè les empreses sàpiguen que aquí trobaran les respostes que necessiten.

A nivell de comunicació externa, quins reptes us trobeu per fer arribar la vostra feina a la gent?

És un aspecte que jo penso que hem de treballar molt més. Avui en dia, per exemple, tenir una presencia online com deu mana és vital. Alguns professors que m’han acompanyat durant la meva carrera em van dir que m’havia de plantejar des del principi tenir un impacte internacional, aprofitant l’abast de les xarxes. La transferència del coneixement no ha de tenir límits de proximitat, has d’estar motivat per arribar més enllà del teu entorn més proper. Avui en dia tant el que vent brics de llet com el que fa transferència ha de ser capaç de tenir una imatge externa professional. Això és fonamental.

Creus que hi ha prou interès als mitjans de comunicació per donar visibilitat a la relació investigador-empresari?

Jo crec que simplement has d’anar al que més impacte té entre el públic. Si és Instagram, has d’estar a Instagram… No cal que sigui a través dels mitjans necessàriament. Si vols arribar a tothom, has de ser conscient de que estàs competint amb moltes fonts d’informació diferents i limitar-se només als mitjans tradicionals et redueix moltíssim les possibilitats d’arribar a la gent. Quina és la presencia que té la recerca als diaris i a la televisió? I realment, quanta gent consumeix aquests mitjans? Crec que és més important per als investigadors tenir presencia a les xarxes… bé, aquesta és una altra batalla…

De fet això mateix et volia preguntar. Recomanes als investigadors l’ús de les xarxes socials com a canal per poder establir contactes externs a la seva recerca?

Això és clau. Fa molts anys, dintre d’una disciplina científica com pot ser el meu camp, els valors extrems, tothom es coneixia dintre de la comunitat. Sabíem que a Portugal hi havia aquest grup, al nord d’Europa hi havia aquest i aquell altre grup… tothom estava molt localitzat. Ens trobàvem als congressos i sempre érem els mateixos. Ara no, ara apareix algú d’una universitat que no sabies ni que existia i de cop i volta la seva influencia creix com l’espuma. Moltes vegades la millor forma de crear-te el teu
espai és tenir un blog, o compartir els teus resultats a Linkedin, o tuitejar de manera que algú pugui dir ‘ostres, a la UAB hi ha algú que està fent una cosa que m’interessa’.

Durant la pandèmia, la virtualització s’ha imposat a molts àmbits de la nostra vida; com t’has hagut d’adaptar a l’hora de poder mantenir el contacte amb les empreses amb les que col·laboreu?

Canvia tot molt. Tenim un cas… just abans de que ens tanquessin pel confinament, teníem programada una jornada de treball amb una empresa de videojocs. Ho teníem tot molt lligat, amb els investigadors que anaven a fer feedback amb ells per trobar punts de col·laboració, que després es poden o no materialitzar en projectes. De vegades això es tradueix en doctorats industrials o presentar un projecte conjunt a un fons públic… anàvem a allà a explorar aquestes possibilitats però es va cancel·lar amb el confinament. Vam tenir trobades virtuals després més en petit comitè, però la tracció que s’havia generat es va veure molt afectada perquè tot just ens estàvem habituant a la virtualitat. Trobar aquell punt on realment et poses a parlar amb un objectiu clar es torna més difícil i coses com no tenir una pissarra al davant fan molt difícil comunicar a una empresa la visió que tens.

Per acabar, et volia preguntar amb quin sector poc habitual (esports, videojocs, etc….) voldries poder establir vincles per tal de dur a terme projectes de transferència? Quin seria el teu projecte somiat?

Ostres! Et podria dir els dels demès. El David2 per exemple sé que vol fer coses relacionades amb el món de l’esport. Si hi hagués un camp que m’interesses especialment ara no estaria fent transferència. Mai m’he sentit còmode amb la idea d’especialitzar-me amb una sola cosa, potser quan vaig començar la tesis amb finances, però de seguida vaig passar a teoria i a treballar en fenòmens naturals.

Llavors podríem dir que una de les coses que t’atreu de la transferència és que pots treballar en diversos camps.

 Quan començo a estar ficada en un tema acaba fent-se potser un pel més avorrit. El que sí que crec és que hauríem de trobar la manera d’entrar més a la branca social… vull dir en el sentit que la ciència ha evolucionat en base a l’experimentació i això ha fet que les matemàtiques s’estiguin posicionant en diversos ambients, a través d’avenços com la intel·ligència artificial. Això fa que, per què no, s’obrin també vies d’accés a branques com la psicologia a través de l’estadística per millorar mecanismes de diagnosi, fins i tot amb models matemàtics més complexos. Un centre com el nostre podria aportar moltes coses en àmbits així.

1. El Tractat de Cooperació de Patents (PCT) permet buscar protecció per a la patent d’una invenció en un gran nombre de països mitjançant la presentació d’una sol·licitud de patent «internacional». Una sol·licitud de PCT no dona lloc a la concessió d’una patent, però atorga un termini per a poder aconseguir-la.

2. David Romero, membre de l’oficina de transferència del CRM.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*