A LES FALDES DEL PEDRAFOSCA

A LES FALDES DEL PEDRAFOSCA

Volcà Pedrafosca. Foto: Nieves Lorenzo Gotor

– Un ou de reig!
– On? On? – Vaig buscar amb la mirada.
– Un ou?

La cara confusa de la Lídia mirant el terra contrastava amb el somriure d’orella a orella del Germà. Ell li ensenyava l’anell que presenta el bolet més apreciat de la zona: l’Amanita caesarea; que, com li estava explicant, vol dir l’amanita del cèsar. Aquest bolet, de color similar al d’un rovell d’ou, té un embolcall blanc quan creix, com si fos la closca de l’ou! El bolet trenca l’embolcall a mida que va creixent i la closca es perd. Resta però un anell blanc al voltant del peu del bolet, vestigi d’aquella closca d’on va créixer.

Jo no em cansava de sentir-li aquelles explicacions. Amb aquell posat interessant sense proposar-s’ho, mostrava el bolet amb una cura que contrastava amb les seves mans, grans, fortes i brutes de fang sec. M’encantava veure’l així, despreocupat i en harmonia amb la natura. Aquell dia estava radiant. Que la Lídia vingués a veure’l li feia molta il·lusió.

– Ai, que bé, fem un remenat amb els ous de les vostres supergallines, Sara?
Mmm… aquí se’l mengen sol i cru, amb un bon raig d’oli. – Va dubtar el Germà.
– Però, de fet, com està més bo és a la paella amb una miqueta d’all! – Vaig proposar.
– Sí, sí. Ja veuràs Lídia, se te’n va la olla.
– Ei, allò d’allà…? – Va dir ella assenyalant un punt més enllà d’on jo em trobava.
Osti, sí! Un altre! Fem una bona passada per aquesta zona. – Va gairebé ordenar ell tot ajustant-se les ulleres.

Tots tres ens vam quedar una bona estona collint ous de reig entre les alzines. Ens anàvem traient les capes que portàvem. Feia una setmana havia fet moltíssim fred, però d’un dia per l’altre, feia una calor insuportable. Era el primer cop que pel meu aniversari feia aquesta calor, quina suada!

– I aquest? Està una mica xungo? – Va demanar la Lídia.
– No el toquis! És la phalloides! – Va cridar el Germà. – Veus que és com groc verdós? No ho sabia que també n’hi havia!
– Jo que te’l volia colar al plat… – Vam riure, encara que ella més despreocupada que nosaltres.

Amanita caesarea en diferents estadis de creixement.
Amanita phalloides.
Fotos: Nieves Lorenzo Gotor

La Lídia va ser molt trempada de fer coincidir la seva visita amb el meu aniversari. Ella no se’n perd una, és d’aquelles persones que sempre “ha quedat”. Jo sentia que em costava reunir-me amb els meus amics, potser no soc prou interessant o… no ho sé, estava massa capficada en uns estudis que no em portaven enlloc, no sóc prou bona. El cas és que ella hi era i potser vindrien l’Andrea i la seva parella.

– Així quan vegi alzines, ara cap al novembre, hi trobaré ous de reig?
– Dona, tampoc és tan fàcil. No en trobaràs sempre. – Va respondre-li el Germà. – Els bolets requereixen unes condicions molt especials. Els ous de reig són termòfils, els hi agrada la calor. Normalment surten a principi de tardor, però mira! Es veu que aquest bosquet nostre els hi agrada. Allà on en trobo, m’ho apunto al GPS.
– Segur que la terra volcànica els hi agrada. – Vaig pensar en veu alta.
– Ai sí. Jo tenia al cap la fageda i tal, però la meva companya de pis em va dir “vas a la zona volcànica de la Garrotxa”. – Va imitar la Lídia en to repel·lent.
– No ho sabies? – Em va sorprendre.
– Potser sí, però no hi pensava.
– Doncs noia, ets al volcà Pedrafosca. – Va anunciar el Germà de forma solemne.
Volcà Pedrafosca. M’encanta!! És de “peli”!

Volia parlar de com la composició del terra en determina el pH. Els bolets, com cada organisme, requereixen el seu pH específic. M’imaginava totes aquelles erupcions que havien anat escopint el terra que ara trepitjàvem. La barreja específica de minerals sortits del Pedrafosca en determinava el pH, és a dir, com n’és d’àcid.

Segur que els podria haver explicat tot això, però no n’estava segura de la composició de la terra volcànica. Després ho buscaria, i potser podria treure el tema més tard. El Germà sempre em deia que li encantava que fos científica, però jo seguia sense creure’m una científica de veritat, em sentia com una impostora. Havia publicat articles científics, sí, però no podia ni explicar això dels volcans, que em semblava temari d’institut.

Tant els meus pensaments pessimistes com la conversa animada del Germà i la Lídia es van veure interromputs.

Ep! Bon dia. – va dir el Germà seriós.

Intrusos!, vaig pensar.

– Bon dia. – Va respondre la parella d’avis amb el seu gos petitó.
– Bon dia. – Vam respondre la Lídia i jo, ella amb un somriure sincer.

El Germà m’havia transmès aquell instint territorial pels bolets. Vaig fer una ullada dissimulada al seu cistell, tot amagant una mica el meu. La tensió era tan tangible que s’hagués pogut tallar amb les Pallareses amb què anàvem armats.

– Vostès sí que van bé, així lleugerets! – Continuava la Lídia, xerraire com sempre. – Em pensava que al Prepirineu feia fred, vinc de Barcelona amb anorac. Deu ser perquè estem en un volcà! – Reia divertida. – Sort que està inactiu fa no sé quants anys.
– Uns 100.000 anys. – Va puntualitzar el Germà.
– De fet, el 1428 va haver-hi un gran terratrèmol que va sacsejar mitja Catalunya. – Va dir l’home.
– I aquí a Olot es va sentir un terratrèmol ja l’any abans! – Va continuar la dona.
– Ah sí?? Dos terratrèmols? –Vaig dir jo sorpresa.

La dona va somriure, però als ulls li trobava un neguit, com si li quedés alguna cosa per dir.

Vam acabar de queixar-nos de la calor, però agraint el bon dia que feia, i ens vam acomiadar. Quan me’n vaig adonar ja érem a casa.

– Vaig a comprar la carn a can Mià per la barbacoa. Serem quatre, oi? – Va preguntar el Germà diligent.
– Cinc. L’Andrea m’acaba de confirmar que ve amb la parella. – Vaig respondre. – Vols que hi vagi jo? I t’estàs amb la Lídia?
– Que també vull parlar amb tu, jo! Amb aquest ens posem a rajar i no parem! A més, és el teu cumple.
– Sí, va, que et compraré alguna sorpreseta! – Va dir ell amb una cara seductora de la que no n’era conscient.
– Sí? – Vaig dubtar jo. Ells van afirmar amb el cap. Vaig somriure. – Doncs anem a fer el vermut a Can Pauet!

Vam tenir sort de trobar una taula a la terrassa. Hi havia molts turistes, ben equipats d’excursionista, amb tots els anoracs i polars penjant i els camals arremangats. La majoria anava en mitjons, deixant les botes aparcades. Un dels nois de la taula del costat, creuava les cames amb un peu apuntant cap a mi, mostrant alegrement un mitjó verd amb un forat que deixava escapar el dit gros.

– És curiós, em fa una olor estranya des que he baixat de l’autobús. – Em deia la Lídia arrufant el nas.
– Què vols dir? Ensumes aquesta moda d’anar amb mitjons potser? – Dic assenyalant dissimuladament el noi del costat.
– “Tomatito”! – Exclama ella al veure el dit nu com una boleta roja.

Vam riure. La Lídia té una cara molt bonica i uns ulls grossos i foscos, però quan riu, ho fa amb tantes ganes que arruga tota la cara, arronsa el nas boterut que té i sembla que els ulls desapareguin rere dues línies primes.

– Ui quin riure, Sara! Digueu-me, què us poso? – Va dir la cambrera.
– Ai Maria, ens enfotem d’aquests turistes. Perdona. Farem un vermutet.
– Les dues? – Va preguntar mirant ara a la Lídia.
– Jo estava pensant de provar la ratafia. – Li contesta. – Què et sembla? – diu girant-se cap a mi.
– Ui, no. Jo un xumbito després de dinar encara, però ara no. Fes-te’l, “aviam” què et sembla.
– Un vermut i un xumbito de ratafia doncs? – Va apressar la Maria. La Lídia assenteix. I quan la Maria ha marxat em diu:
– No sé, fa com una olor a podrit. És subtil però, no sé.

Estava analitzant amb el nas el que em deia, semblava que detectava alguna cosa. Però em vaig despistar amb el nen de la taula del costat. Devia tenir uns set anys i anava movent els braços fent sorolls d’explosió. Vam sentir que els adults parlaven del Museu dels Volcans i el nen anava recitant que “els volcans es formen perquè l’interior de la Terra és molt calent i de vegades acaba sortint lava disparada”.

El nen va veure que havia captat la nostra atenció i va venir cap a nosaltres. Enfrontava les dues mans paral·leles al terra, fent que xocaven. Jo li vaig preguntar si les mans eren plaques tectòniques, però em va mirar dubitatiu. Llavors li vaig explicar que sota el terra que trepitgem, l’escorça terrestre, hi ha les plaques tectòniques, que quan s’apropen xoquen i formen muntanyes, com els Pirineus.

– O com el Pedrafosca! – Riu divertida la Lídia mentre desbloqueja el mòbil.

Quan me n’adono la Lídia m’està fent un vídeo. Diu que sortiré estupenda a instagram, em moro de vergonya! Però si no tinc ni idea de volcans, encara estic pensant en els compostos i materials que se’n desprenen dels volcans… Sofre segur… és això del que fa olor?

I llavors ho vaig sentir.

Un espetec ensordidor! Vaig saltar de la cadira! El nen es va fer una bola. Sa mare va saltar a sobre seu. Sentia tremolar el terra, o era jo? La cara de la Lídia semblava desencaixada, seguia gravant-me. En uns segons vaig tenir tot un munt de pensaments, no esdevenien un rere l’altre sinó que apareixien tots alhora. Sentia la calor asfixiant. Aquell tro. La olor. On era el Germà? Aquells bolets al novembre. Els ulls de la Fina. El Pedrafosca… Gairebé no m’atrevia a girar-me. No podia ser que el volcà…

– SORPRESA!!!

L’Andrea amb un pastís. El Germà sota el fum d’una traca. El Gustavo. La Laura. La Cinta. Les Tresines. La colla del poble. Tots allà, barrejats amb els turistes, cantant “Porque eres Viejoven!”


Llegeix altres publicacions de la autora aquí.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*