Òscar Martinez-Tirado: «El gran problema és el temps»

Òscar Martinez-Tirado: «El gran problema és el temps»

Avui fa 111 dies de la creació d’Aptadel Therapeutics, la nova spin-off de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), també vinculada a l’Institut Català d’Oncologia (ICO). Aptadel neix per portar les investigacions del grup del Dr. Òscar Martínez-Tirado a un assaig clínic, amb l’objectiu de testar un possible tractament contra el sarcoma d’Ewing. Aquest és el segon càncer d’os infantil més freqüent, que també pot afectar teixit tou. El tumor és degut a una fusió cromosòmica, un tipus de mutació genètica que s’eliminaria gràcies al mètode desenvolupat al laboratori de Martínez-Tirado.

M’entrevisto amb l’Òscar (ell em demana que el tutegi) per esbrinar què suposa a nivell personal fer aquest salt des del món acadèmic cap al món empresarial.

El doctor Òscar Martinez-Tirado, fundador d'Aptadel Therapeutics.
El doctor Òscar Martinez-Tirado, fundador d’Aptadel Therapeutics

Com va això? un dia et despertes i penses “he de fer una empresa”?

No, en absolut. Jo sóc una rata de laboratori, no havia pensat mai més enllà.

Quan apareix la visió d’empresa?

D’això fa 3 anys. M’enrecordo del dia que la idea va començar a prendre forma. Va ser durant un sopar. Una persona em va dir: “No creus que valdria la pena que portéssim això a un assaig clínic? La millor manera és que nosaltres formem la empresa spin-off i sigui el vehicle per arribar a fer aquest assaig.”

Qui?

El director de l’IDIBELL.

En què consisteix exactament aquest assaig clínic?

«Ja hem demostrat que [el nostre mètode] és capaç d’eliminar la fusió genètica causant del sarcoma d’Ewing.»

Es basa en teràpies d’ARN. Fem servir un aptàmer, una seqüència d’ARN que es comporta com un anticòs, però amb molts més avantatges. Els anticossos els produeixen els animals, a l’inocular-los-hi un antigen. En canvi, l’ARN es sintetitza químicament, no hi ha variacions entre lots, no cal fer servir animals i és molt fàcil introduir-hi canvis. En el nostre cas, al nostre aptàmer li estem afegint ARN d’interferència.

…que suprimeix la expressió d’un gen. En aquest cas, el responsable del sarcoma d’Ewing?

Una cèl·lula té molts receptors a la seva superfície, que són com portes d'entrada. L'Edifici de les Mil Portes de l'arquitecte Choi Jeong Hwa il·lustra aquest concepte.
Una cèl·lula té molts receptors a la seva superfície, que són com portes d’entrada. L’Edifici de les Mil Portes de l’arquitecte Choi Jeong Hwa il·lustra aquest concepte.

Això mateix. L’aptàmer viatja pel cos i reconeix un receptor de les cèl·lules tumorals, la qual cosa provoca la internalització d’aquest aptàmer. Sempre ho explico amb la imatge de l’Edifici de les Mil Portes de Corea del Sud. Cada porta és un receptor, una porta d’entrada a la cèl•lula. En comptes de seguir les instruccions d’IKEA, hem fet papiroflèxia amb el full d’instruccions i hem construït una clau que permet obrir una porta específica de les cèl·lules tumorals (que no tenen la resta de cèl·lules). Un cop a dins, nosaltres estem provant d’alliberar aquest ARN d’interferència, que ja hem demostrat que és capaç d’eliminar la fusió genètica causant del sarcoma d’Ewing. Això ja ho han vist inversors del sector.

I la idea de dissenyar aquest sistema de tractament quan apareix?

Tot això comença l’any 2001, quan entro al laboratori de la Universitat de Georgetown (EEUU) on vaig fer el meu postdoctorat. Fins el moment no m’havia interessat pel càncer.

Aquest laboratori ja investigava el sarcoma d’Ewing?

Sí, però jo vaig començar en una altra línia d’investigació sobre càncer en general, més vinculat al de mama. El que va passar és que el meu cap em va oferir una altra posició per la meva dona, que de fet no volia anar a EEUU.  Ella va entrar a la línia de sarcoma d’Ewing i jo després d’un any vaig saltar també a aquesta línia perquè era la que m’agradava més.

Típica història “dona segueix home”. Es plantejava ser investigadora?

Ja… No, ella al acabar la carrera pensava que faria la vida a alguna oficina de farmàcia. Però ara treballa a Sant Joan de Déu o sigui que ha fet carrera. I ha fet una gran carrera.

I què és el que et va agradar d’aquesta línia d’investigació?

Vaig trobar fascinant que un càncer fos resultat d’una sola mutació. Normalment és la suma de vàries mutacions. Aquest tumor té un genoma molt simple i la única mutació recurrent és una translocació cromosòmica. Aquesta fusió és una via terapèutica excepcional. En eliminar-la tens dades que elimines la cèl·lula tumoral.

Així allà comences a buscar maneres de tirar endavant l’assaig clínic?

Fem 2 publicacions sobre les primeres fases per intentar eliminar la fusió, com a prova de concepte del mecanisme molecular com a futur tractament. Llavors jo vaig tenir una pancreatitis aguda, vaig estar a mitja hora de morir-me. No tenia assegurança i vaig haver de pagar 15.000$ per 6 dies d’hospitalització. A més, aquell ambient tant patriòtic no m’agradava i no volia tenir fills allà.

Ostres! Llavors tornes i decideixes seguir investigant sobre el sarcoma d’Ewing.

Sí, la meva dona es volia quedar més temps, em va dir que era l’últim cop que em seguia! Vaig aconseguir una ajuda Miguel Servet per iniciar el meu grup a l’IDIBELL i vaig establir tres línies de recerca, una sola no dóna prou diners per mantenir un grup. Sempre en paral·lel intentava aconseguir finançament per aquesta idea de tractament, però tant el Ministeri de Ciència i Innovació, com l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) com altres agències em deien que sense resultats no hi podien invertir.

I com vas aconseguir el finançament necessari?

Aquest projecte ha avançat gràcies a la Fundació Alba Pérez. El Rafael Pérez em contacta els últims dies de vida de la seva filla. Jo els hi explico el projecte. Ella li diu al seu pare referint-se a mi “aquest és l’home que em salvarà la vida”.

Oh! Això imagino que et remou. Va ser clau aquesta presentació perquè la fundació financiés el projecte?

«El training [per comunicar a diferents públics] ha estat fer la primera presentació, adonar-me’n del desastre i demanar al departament d’innovació pautes per millorar.»

Crec que és la pitjor presentació divulgativa que he fet, perquè era la primera, però va ser suficient per convèncer-los. I tot i que malauradament la nena es va morir, als 7 dies el seu pare em va dir que em finançaria el projecte amb 200.000€, cosa que em va sorprendre gratament.

El viaje de Alba és un documental que narra com Rafael Pérez va apostar per les investigacions del doctor Òscar Martinez-Tirado i la creació d'Aptadel.
«El viaje de Alba» és un documental que narra com Rafael Pérez (esquerra) va apostar per les investigacions del doctor Òscar Martinez-Tirado (dreta) i la creació d’Aptadel.

Què creus que va funcionar de la teva explicació?

Vaig posar molts exemples relacionats amb pel·lícules perquè volia que ho entenguessin. Vaig fer servir Tigre de bengala, una “peli” sobre Paul Henreid, el Gandalf lluitant amb un dimoni,… tota una sèrie de referents que els hi servissin per entendre el mecanisme de la teràpia que els estàvem proposant.

I amb aquest capital tires endavant el projecte?

Amb això aconsegueixo uns resultats preliminars amb els quals aconsegueixo una ajuda Idea Semilla de l’AECC, una Retos del Ministeri, tenim publicacions, una noia del “lab” defensa la seva tesi en aquesta línia… i la Fundació Alba Pérez torna a donar 200.000 € més. Ells volen que tot això arribi als nens. El Rafael sempre parla d’un assaig clínic, sempre ho té en ment.

La creació d'Aptadel ha estat possible gràcies a la fundació Alba Pérez
La Fundació Alba Pérez lluita contra el càncer infantil i ha estat clau en la creació d’Aptadel Therapeutics.

I com es culmina la creació de la spin-off?

La fundació contacta amb un empresari valencià. Aquesta persona està molt conscienciada amb el càncer infantil, probablement per experiència pròpia. Li expliquem tot, el convidem a sopar i ens diu que està disposat a posar un milió i mig pel projecte si es fa una spin off. No per fer recerca sinó per fer el pas a la empresa.

Has hagut d’aprendre a comunicar-te amb diferents públics, com ho fas? Has rebut formació?

He estat autodidacta en gran part. Però el departament d’innovació d’aquí de l’IDIBELL va ser clau. El training ha estat fer la primera presentació, adonar-me’n del desastre i demanar a innovació pautes per millorar.

Així, el desenvolupament de les teves habilitats comunicatives ha estat un factor determinant.

«Vull estar a sobre de la recerca que es faci, d’aquesta molècula i les que surtin endavant, perquè és una cosa que he parit jo.»

Totalment. La culminació de tot això, ha estat la beca Innova de l’AECC per la qual vaig haver de fer un discurs d’un minut per presentar el projecte.

I com te’l prepares?

Vaig anar al Google i vaig escriure “elevator pitch science” i vaig trobar de tot. Els hi havia d’explicar una història que els hi cridés molt l’atenció, però molt. La meva dona em va dir que era el primer cop que em veia hores i hores preparant un discurs.

El més curt de tots i el que més et prepares.

No podia tenir cap errada, no podia quedar-me pensant, havia de dir molt concisament el que volia dir i en un minut. Feia 3 anys m’havia presentat a la beca Impuls de CaixaBank i em van tallar perquè em passava de temps. Tot sortint per la porta ja sabia que no me la donaven.

Allà ho vas aprendre.

A la vida, ho he après tot a base de cops. Perquè una cosa que em caracteritza és que no li tinc por a res i m’hi llenço, perquè tinc el convenciment de que me’n sortiré.

Si algú del teu equip et demanés de fer un curs d’elevator pitch o d’actitud… de soft skills, ho recolzaries?

Si necessita fer-ho d’aquesta manera, sí… jo crec que t’ho pots fer tu mateix. Jo m’ho he fet així.

No haguessis agraït més suport des del principi?

(Pausa per reflexió). Però és que està a Google.

Sí, el temari de genètica també hi és.

No et dic q no…

I tu, creus que podries rebre més suport d’administracions o algú?

No crec. El gran problema és el temps.

«[El temps que dedico ara a comunicar] seria el 50%. [Abans com investigador] potser dedicava un 10%.»

Això és el que realment suposa un salt per a tu?

Sí, crec que és realment el tret diferenciador fins ara.

I tenir un equip d’empresa a més a més de l’equip d’investigació?

L’equip de la empresa funciona una mica més sol. Encara no tenim laboratori i la recerca la fem aquí, és més un equip de gestió. Una de les primeres coses que vaig fer va ser contractar una CSO (directora estratègica) que conegués el projecte, els inversors, les biotech… Aquesta persona ha estat la Gisela Lorente, cap d’innovació de l’IDIBELL.

Molt estratègic.

Es va arriscar, em va agradar molt. Ella tenia una feina estable i una spin-off és de tot menys estable. Igual que és arriscada pels inversors, també és arriscada per les persones que hi treballen. Per exemple, necessito un CEO (direcció executiu).

No contemples ser-ho tu?

No. Ni tan sols CSO. Vull estar sobre la recerca que es faci, d’aquesta molècula i les que surtin endavant, perquè és una cosa q he parit jo. Però més aviat com un assessorament científic. He començat a entrevistar CEOs i no m’ha convençut cap. De moment, Chasing Science fa les funcions com consultoria. Probablement el socis inversors imposaran el CEO.

Llavors, quines tasques fas a més de les d’investigador?

Faig molta assessoria de tots els temes científics de la empresa, dono suport i superviso el que fan la CSO i el CEO. Encara no està ben definit qui fa què, aquests primers mesos sóc el president del consell d’administració i he de signar moltes coses. Tinc molta feina administrativa que em treu molt de temps, una feina menys agradable. M’agrada més tenir converses amb assessors, inversors… encara que el gruix de les reunions la facin els gestors, tothom vol parlar amb el científic.

El Dr. Òscar Martinez-Tirado somriu després de l'entrevista, davant del seu laboratori a Bellvitge.
El Dr. Òscar Martinez-Tirado somriu després de l’entrevista, davant del seu laboratori a Bellvitge.

Ets la persona de referència tant per recaptar diners a peu d carrer com pels inversors.

Això mateix. És el que m’esgota el timing.

Quina proporció del teu temps destines a comunicar?

Potser seria el 50%, ja sigui pel grup o per la empresa.

De la teva jornada laboral abans com a investigador, era menys temps?

Sí, un 20% o potser dedicava un 10%. Això qui més ho nota és el grup, em veuen menys. Per això dedico un dia a la setmana exclusivament al grup de recerca, tot i que em poden trucar sempre.

El teu punt dèbil és el temps i jo no en vull robar-te més. Et faré una última pregunta: Ho tornaries a fer?

(Riu) Pregunta-m’ho d’aquí 3 anys!

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*