MERITXELL TEIXIDÓ: “És important envoltar-se de la gent amb la que siguis capaç de riure, amb la que tinguis molta confiança i molt diferent a tu.”

MERITXELL TEIXIDÓ: “És important envoltar-se de la gent amb la que siguis capaç de riure, amb la que tinguis molta confiança i molt diferent a tu.”

Meritxell Teixidó Gate2Brain

En aquesta entrevista parlem amb la Meritxell Teixidó, Chief Executive Officer (CEO) i Chief Scientific Officer (CSO) de Gate2Brain.

La companyia, creada en col·laboració amb l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB Barcelona), la Universitat de Barcelona i l’Institut de Recerca Sant Joan de Déu-Hospital Sant Joan de Déu (SJD), es basa en una tecnologia que ajuda a millorar el transport de fàrmacs al cervell.

Meritxell Teixidó, CEO i CSO de Gate2Brain.

Com sorgeix la idea de crear Gate2Brain?

Gate2Brain es crea a partir d’una tecnologia que vaig desenvolupar durant deu anys al grup de l’IRB Barcelona on liderava aquesta línia d’investigació. De fet, estem parlant de deu tesis doctorals a quatre anys per tesi, per tant, podríem dir que són molts més anys d’investigació.

Nosaltres el que fem són pèptids que saben anar al cervell, és a dir, és com si fossin uns tractors que porten millor els fàrmacs al cervell. Arriba un moment que la tecnologia està tan madura que decidim tenir les seves patents, perquè pensem que allò pot tenir una aplicació.

Fa uns cinc anys, vaig tenir una xerrada amb l’Ernest Giralt, el meu mentor i cap del grup d’investigació, qui em va motivar a fer aquest salt. Llavors, vaig començar a buscar col·laboracions. La primera va ser amb SJD, al servei d’oncologia pediàtrica, amb uns tumors cerebrals.

A partir d’aquí, vaig començar a demanar projectes que anaven dirigits a fer aquest salt per crear l’empresa. Fins que, el juliol passat en plena pandèmia vam crear Gate2Brain.

Recentment, heu sigut una de les guanyadores del programa BStartup Health del Banc Sabadell. D’on surt el primer finançament per poder donar el tret de sortida a la startup?

La primera convocatòria a què em vaig presentar va ser Llavor i Producte. La Llavor seria aquest inici on teníem la idea i començàvem a tenir les col·laboracions. I el Producte, seria com la continuació, que ens va fer créixer més. El projecte no ens obligava a tenir una empresa, però en veure la possible aplicació d’allò que estàvem fent, ens ho vam començar a plantejar. Per tant, han sigut cinc anys previs d’anar fent una línia d’investigació que fos cap aquí.

Després, em van donar el Caixa Impulse Validate. Tots aquests projectes tenen un finançament molt correcte. A més, presenten una formació excel·lent, que resulta essencial per a fer aquest salt cap a l’empresa. Ja que és tota una carta d’intencions, perquè requereix el compromís de les hores per formar-te.

En què consisteix aquesta formació?

Aquests programes, a banda de dedicar una part de la formació a temes d’administració i direcció d’empreses, sobretot, el que fan és formar-te per tenir la visió real de les coses. Ja que pot passar que un científic, si es retroalimenta en la seva pròpia idea, es pot quedar amb una visió molt limitada de la seva investigació. En aquest sentit, nosaltres, al tenir aquesta pota a Oncologia de SJD, ja sabíem molt bé quina era la visió real del final.

De fet, a les institucions com l’IRB Barcelona, es destina molt de temps a la formació en comunicació científica. Perquè es necessiten aquestes habilitats tant per anar a congressos, com per parlar amb inversors o amb la gent del carrer. Ens servirà per poder fer entendre a les persones què fem amb els seus diners. I per fer-ho, això s’ha d’explicar molt bé i tenir en compte que cadascú té un nivell científic, econòmic i social molt diferent.

En el meu cas, a banda, vaig decidir que volia ampliar els meus coneixements en l’àmbit dels negocis i, quan va acabar setembre, vaig pactar amb l’IRB Barcelona perquè em cofinancés un Executive Master in Business Administration.

«Fer entendre a les persones què fem amb els seus diners.»

Com et vas envoltar de la gent que forma el teu equip de treball?

Fa uns tres anys, quan ja teníem les patents, ens vam presentar al programa Mind the Gap de la Fundación Botín, el qual si eres seleccionat, ja t’obligava a crear l’empresa. Va ser en aquell moment, que vaig pensar “a qui convido?”. No podia ser amb quatre del laboratori, perquè ens faltarien moltes habilitats. Així, em vaig ajuntar amb l’Esther Riambau, que és la persona que porta els negocis, i la Glòria Sanclimens, que és la d’operacions (Chief Operating Officer). I totes tres en som les fundadores junt amb les institucions.

Quan muntes una empresa, t’has de buscar uns bons companys de viatge. A alguns els hi podràs pagar un sou, com a l’Esther i la Glòria. Però la resta, han de ser amics que ho facin gratis, perquè no t’arriben els diners. Un bon exemple és el Robert, la Susana i el Miguel d’Edisenius, que ens van fer un regal ajudant-nos amb el logo, el disseny de la web i el missatge: Gate2Brain, medicines beyond barriers. Ells, només ens va dir que a canvi demanaven una cervesa cada dia, un somriure i puntualitat. (riu)

«Quan muntes una empresa, t’has de buscar uns bons companys de viatge.»

No es veu tots els dies una empresa fundada per un triplet de dones…

Totes tres som mares. La Glòria té tres fills, l’Esther en té dos i jo en tinc un. I, com ho fem tot online (perquè la Glòria viu a Madrid, l’Esther viu a l’Hospitalet, jo visc a Sant Joan Despí i l’oficina la tenim a Barcelona), durant la pandèmia fèiem l’empresa a partir de les 21 h del vespre, quan tothom dormia.

Per tant, aquests tabús de “només ho pots fer quan ets jove” és mentida. Ho pots fer amb la gent amb la que siguis capaç de riure, amb la que tinguis molta confiança i molt diferent a tu. I segur que no serà fàcil, perquè també tindrem els nostres moments.

Com és aquest lideratge de dones?

Fa molt temps, vaig fer un curs que es deia “Lideratge en nom de dona”, el qual jo he defensat sempre, perquè el lideratge ha de ser diferent. No es tracta de masculinitzar-nos.

Segons el meu parer, les persones són un prisma. Una cara només és la professional, però hi ha moltes altres cares i s’han de mostrar. I si s’ha de dir “avui tinc un dia de merda i farem el que puguem”, doncs es diu. Perquè, cap de les tres, ni la Glòria, ni l’Esther ni jo, som superwoman. Cal liderar des de la transparència, fent que tothom se senti còmode.

En l’entorn empresarial, heu viscut alguna situació en la que hàgiu rebut un tracte diferent pel fet de ser dones?

Nosaltres no hem tingut cap problema. El biaix, moltes vegades, està venint quan són empreses que tenen un noi i una noia, i la noia fa el rol de CEO. Me n’he trobat alguna que l’inversor li ha preguntat “què sou parella?”. Segons aquest raonament, el fet de ser parella justifica que el noi hagi cedit el protagonisme a la noia. I això és intolerable!

En el meu cas, el que intento fer a les reunions és mostrar-me com una persona real. Per exemple, en una reunió online amb inversors, jo he aparegut amb cavalls de fons. I l’he explicat que els dimarts acompanyo al meu fill a teràpia de cavalls i que aquella era l’única hora lliure que tenia. Algun ha al·lucinat, però no passa res!

«El que intento fer a les reunions és mostrar-me com una persona real.»

Quin aprenentatge t’emportes al viure de ben a prop el procés de transferència?

El procés de transferència és molt interessant, perquè és un moment en el qual entre tots els actors (les institucions, els inversors i els fundadors) hem de trobar un pacte. I aquest pacte és arribar a què tothom estigui correctament disconforme. És a dir, no hi ha d’haver guanyadors o perdedors. Perquè en el fons, l’objectiu és poder transferir allò que estàs fent a la societat. En el nostre cas va anar molt bé.

Tal com em van dir un dia, “aquest procés és com una muntanya russa”, vas fent amunt i avall. I aprens que tot arriba a un compromís, per tal de seguir endavant.

És més còmode explicar el què fas a un inversor o a la família?

M’agrada una mica tot. Hi ha una part que amb l’inversor encara em sento incòmode, perquè encara estic fora de la meva zona de confort, però per això tinc a l’Esther al meu costat.

En l’àmbit familiar, tinc la sort que la meva mare va fer biologia i farmàcia, llavors en el camp científic és molt guai parlar amb ella. I la meva germana també treballa en món mèdic, així que ens entenem. És molt important el suport a casa a l’hora de fer aquest salt emprenedor.

La meva parella és músic. I, també, aquests inputs tan diferents ajuden a gestionar aquesta muntanya russa.

Com ha afectat a l’empresa la situació de pandèmia de la COVID-19?

Doncs vam agafar el despatx al Parc Científic de Barcelona l’1 de març del 2020, súper visionàries, on hi he anat mitja dotzena de vegades. (riu)

Per sort, a nosaltres, no ens ha afectat tant. Perquè ja de primeres com a estratègia vam decidir fabricar a l’Índia, en comptes de muntar un laboratori a Barcelona. I això ens ha donat molt marge de maniobra.

També, ja havíem pensat a treballar en remot, perquè cadascuna viu a una ubicació diferent. Per tant, no ha sigut estrany. Fins i  tot, ja des d’un principi vam dir que muntaríem els nostres Monday Breakfast, per esmorzar juntes i veure’ns de manera més distesa al marge de la feina. Coses que després ha anat fent tothom quan hem passat a teletreballar.

Ara és quan ve el repte de debò. Nosaltres vam arribar a la pandèmia amb el programa Mind the Gap de la Fundación Botín, però ara és el moment de picar portes, si volem continuar. I, ara mateix, fer networking per Zoom no és tan fàcil.

«Ara és el moment de picar portes, si volem continuar.»

Com es troba l’empresa actualment?

Avui en dia, seguim produint a l’Índia amb una empresa que porta una dona també. I seguim col·laborant amb SJD, on fem una part dels experiments, perquè ells tenen els models derivats de pacients.

Un dels models amb el que nosaltres treballem a SJD és un model amb un tumor cerebral pediàtric. Per poder fer els experiments, tenim el luxe de poder fer servir un regal de les famílies. Els pacients són nens que són diagnosticats al voltant dels cinc anys, que tenen una esperança de vida sovint inferior a l’any. Dic que és un regal, perquè aquestes famílies permeten fer biòpsies del cervell dels seus fills. S’agafa mostra i s’aconsegueix fer recerca fent un ratolí avatar de cada pacient. Llavors, aquest ratolí avatar, que té un tumor igual al del pacient, serà el que farem servir nosaltres per fer els experiments. Això és un regal de les famílies, perquè estan fent tot aquest esforç, sabent sovint que no veuran cap benefici directe. Però certament, ajudaran als nens i nenes d’un futur pròxim.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*