Xampany Supernova

Xampany Supernova

La Julia va observar els resultats de les simulacions que li retornava el clúster i va deixar anar un sospir. El seu alè va relluir en un núvol blanc al escapar-li dels pulmons i es va esvair en silenci. Eren gairebé les onze de la nit i no quedava ningú més que ella al departament de física de la Universitat de Barcelona. La calefacció havia deixat de funcionar un parell d’hores abans i el fred d’aquella nit de gener havia aconseguit filtrar-se a través de les finestres mal tancades del seu petit despatx fins a esmunyir-se-li dins dels ossos. L’única llum que la il·luminava provenia de la pantalla de l’ordinador.

Era la tercera vegada que llançava aquell plec de dades i el resultat era sempre el mateix. Exhausta, es va deixar caure sobre la cadira i va cloure els ulls. L’anvers de les parpelles li va mostrar un cel ple d’estels en constant col·lisió. Al tornar a obrir els ulls els ulls el primer que va veure va ser la pantalla i les xifres que continuaven lliscant sobre un fons negre.

Va minimitzar la finestra, va rebuscar a la safata d’entrada el correu que li havia enviat l’Annika feia tres dies i va teclejar:

D’acord, em dono per vençuda. Si les dades que m’has enviat són certes (que no crec!!!) no soc capaç de replicar-ne les condicions originals. I això ha sortit del Kamiokande? Amb aquests resultats podreu estar publicant durant els pròxims cinc anys sense haver de trepitjar un observatori.

En fi, ens veiem a Munic. La primera ronda la pago jo, evidentment.

J.

Abans de prémer enviar, la Julia va mirar l’hora. A Tokio devien ser amb prou feines les set del matí. Es va imaginar a l’Annika revisant el correu embotida al tren, cerclada de japonesos baixets i rient amb el nas arrufat satisfeta al llegir el seu missatge. La sensació de derrota se li va tornar dolça al recordar que en pocs dies la veuria al congrés d’astrofísica de Munic.

Havien passat gairebé tres anys des de la última vegada que s’havien vist. Les dos havien acabat el seu doctorat a l’Institut de Ciències Planetàries i Astrofísica de Grenoble i mentre que ella havia decidit tornar a Barcelona, l’Annika havia aconseguit una plaça de posdoc a la Universitat de Tokio. D’aleshores ençà no havien deixat d’escriure’s esporàdicament. A vegades era simplement la compartició d’un article, propi o d’altri, acompanyada d’una mica de nostàlgia. D’altres, una senzilla felicitació d’aniversari. L’última havia sigut una endevinalla en forma de juguesca, acompanyada d’un arxiu zip amb un embolic de dades a les que la Julia era incapaç de treure’n el sentit.

Va recollir les seves coses i va sortir de la facultat encara donant-li voltes al trencaclosques de l’Annika. Va enfilar per Diagonal en direcció a Maria Cristina. La combinació del fred amb la mascareta que li tapava mitja cara feia que se li entelessin les ulleres de mala manera. Se las va baixar tant com va poder i va repassar mentalment la informació de que disposava.

L’Annika treballava amb el grup del doctor Hayashi a l’Institut per a la Recerca en Rajos Cosmics, estudiant la física dels neutrins, la desintegració de protons i la física de les astropartícules. Com li agradava dir a ella, es dedicava a caçar supernoves. Al correu que li havia enviat a la Julia deia que les dades provenien d’una supernova extremadament rara d’inestabilitat de parella pulsional, formada per dues estrelles massives al fusionar-se abans de l’explosió.

Tanmateix, si això era cert, aquesta supernova hauria de trobar-se a una distància de menys de 100 anys llum de la Terra, massa prop com perquè els efectes haguessin passat desapercebuts. Només amb la radiació Gamma resultant d’un fenomen d’aquesta magnitud n’hi hauria hagut prou com per debilitar la capa d’ozó i exposar la superfície del planeta a la radiació còsmica, com va succeir durant l’extinció massiva del Devonià superior fa més de tres-cents milions d’anys.

La Julia va córrer per atrapar l’últim autobús cap al Guinardó, va pujar d’un salt i va intentar fondejar el fil dels seus pensaments mentre creuava Barcelona. Encara havia de preparar la maleta per Munic.

Tant bon punt va baixar de l’avió, la Julia va notar un estrany formigueig a les puntes dels dits. Havia començat a nevar a Munic mentre aterraven i ara, observant la pista d’aterratge a l’altra banda dels grans finestrals que recorrien la terminal, semblava que un remolí blanquinós s’havia empassat el món sencer. No era la primera vegada que viatjava a Munic, però per alguna raó sempre la envaïa un sentiment d’abatiment.

Duia poc equipatge, tan sols una bossa de mà amb el portàtil i un grapat de llibretes i una bossa d’esport amb la roba justa pels cinc dies que durava el congrés. Les xarrades es feien totes a l’hotel mateix i la Julia tenia poques intencions d’abandonar l’escalfor i la comoditat de la seva habitació. Estava tan capficada en orientar-se i trobar un Uber el més aviat possible, que gairebé no va reconèixer la veu que li va dir hola a la seva esquena.

—Tant de temps fa que no ens veiem que ja ni em reconeixes? —va dir la noia amb un marcat accent rus.

La Julia va girar sobre els seu talons i es va trobar l’Annika palplantada davant d’ella. Els ulls de la noia van somriure-li i la Julia va sentir una escalfor brollar-li del pit que li va fer revifar les extremitats endormiscades pel fred i per les dos hores de vol. Va deixar caure les bosses i va abraçar l’Annika amb tanta efusió que gairebé acaben totes dues rodolant pel terra.

El bar de l’hotel, ubicat a la penúltima planta, oferia una vista privilegiada de la Marienplatz al casc antic de Munic. La nevada havia passat deixant al seu pas un cel seré ple d’estels brillants, com milers d’ulls de bou perforats a la volta del cel.

—Creus que es viable? —va preguntar la Julia sense perdre detall de com l’enllumenat de l’ajuntament s’encenia per vestir de llum cada racó de l’edifici neogòtic que presidia la ciutat.

—Hi ha models per al procés de creació de supernoves que prediuen pics de lluminositat previs a l’esclat d’una estrella. —L’Annika va donar un glop llarga la cervesa tèbia que tenia davant i es va mullar els llavis. La cama esquerra li tremolava i no parava de mirar el rellotge de reüll com si esperes alguna cosa. La Julia l’havia vist nerviosa prou vegades abans com per saber que alguna cosa li rondava pel cap—.  Ja s’ha fet abans, de fet, amb la SN2010mc. El que estic intentant demostrar és que podem afinar molt més aquestes observacions fent servir els detectors de neutrins com el Super-Kamiokande.

—Però no podem veure què està passant a l’interior d’una estrella, només podem observar la seva superfície i intentar inferir el que passa al nucli.

—Tens raó.

L’Annika va fer una ganyota i va tancar el portàtil de cop. Al cap d’una llarga estona de silenci entre les dues, l’Annika va preguntar:

—Creus en deu?

La Julia es va quedar sobtada, sense saber exactament com reaccionar.

—No en deu exactament —va afegir l’Annika—. En el concepte de divinitat, més aviat.

—No, la veritat —va dir la Julia després de rumiar uns segons—. Mai he cregut en res del que no es pugui demostrar l’existència, diria.

—La meva família  és creient, formen part de l’església ortodoxa —va dir l’Annika—. Fins just abans d’anar a la universitat anava cada cap de setmana a l’església amb els meus germans. És la fe, en certa manera, la que m’ha portat a estudiar el cosmos. Cada vegada que miro a través del telescopi hi busco alguna mena de sentit a tot el que veig, una voluntat que ho uneixi tot. —Les últimes paraules surten d’ella en un fil de veu—. Tot està escrit als estels o això, si més no, és el que m’agrada creure.

De cop i volta un llampec va il·luminar la nit sobre la ciutat. La Julia va pensar de primeres que era la tempesta que tornava, fins que es va adonar que el llampec s’havia quedat fix al cel.

—Annika…

La lluentor al cel es va intensificar, gairebé com si l’albada s’hagués avançat. La resta de la gent que es trobava al bar amb elles, alguns d’ells astrofísics i astrònoms arribats de tot el món per al congrés, es van aixecar i es van acostar fins al finestral a observar l’estrany fenomen.

—Aquesta ronda la pago jo —va dir l’Annika amb un somrís tímid—. T’haig de confessar que vaig fer trampa en la nostra juguesca. Les dades que et vaig enviar no eren d’una supernova passada. Son d’avui. Aquesta és la meva supernova.

Bibliografia:

Banda sonora del relat:

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*