La fletxa del temps

La fletxa del temps

Perquè mai veiem esdeveniments que ocòrren a l’inrevés?, és a dir, que l’efecte d’una acció s’antepossi a la causa d’aquesta? O el que és el mateix, que el futur precedeixi al passat? Segons el sentit comú aquesta idea atempta directament contra el mateix concepte de causalitat en el que l’acció o causa sempre precediex els seus efectes o consequències, pura lògica, ¿no? doncs no és ben bé així, segons les teories de la física podria succeir que el concepte que percebem de temps no sigui el que pensem

A la nostra vida quotidiana experimentem el temps com un fluix continu cap al futur, però també podem pensar en el temps com una sèrie continua d’imatges o moments, així doncs, cada esdeveniment es pot entendre com la successió d’un moment rere l’altre i si ens imaginem aquets moments o imatges alineats, tots els moments aqui a la terra o tots els moments de tot l’univers conegut veuríem tots els esdeveniments que han passat, que estan passant o que passaràn alguna vegada. Tots els llocs de l’espai i tots els moments del temps desde el naixement del nostre univers amb el Big Bang, fins als esdeveniments que estan tenint lloc en aquest mateix instant, formen part d’un tot en l’espai-temps. Per entendre aquesta idea tenim que reflexionar sobre l’aparentment senzill concepte de l’ara, que entenem com els diferents esdeveniments i successos que estàn passant aqui i a d’altres llocs en un moment determinat del temps en diferents espais de l’univers en aquell mateix instant, aixó és el que considerem l’ara en el temps, el present. Aquest present o ara el podem considerar com una làmina en el bloc de l’espai-temps. Seguint aquest concepte ens adonem que tant el passat, el present i el futur son igual de reals, tots existeixen en el bloc que és l’espai-temps, per tant, el passat com el futur tenen tant de realitat com el present. El passat no ha desaparegut i el futur no és inexistent, el passat, el present i el futur existeixen de la mateixa manera exacta. Per tant, tot el que alguna vegada va passar o passarà  existeix en el bloc espai-temporal, així doncs la distinció entre passat, present i futur és només una il.lusió, encara que persistent del que experimentem.

Representació artística del temps

Representació artística del temps

¿Però que hi ha del fet tan comú en les nostres experiències quotidianes de que el temps sembla moure’s només en una direcció concreta? De la mateixa manera que l’aigua en un riu, experimentem el pas del temps com un fluir constant d’un moment a l’altre, i aquest fluix de moments semblen anar sempre en una direcció concreta, cap el futur, ès el que s’anomena la fletxa del temps. Aquest concepte no és aplicalble a l’espai ja que podem moure’s sense problemes d’un lloc A a un lloc B i a l’inrevès anar d’un lloc B a un lloc A sense cap impediment, en canvi el temps només sembla tenir una única direcció, cap al futur i aquest concepte es el que encara no s’entèn a un nivell fonamental.

Què en sabem de l’origen de la fletxa del temps? perquè només observem i experimentem esdeveniments que només es drigeixen en una sola direcció? Semblaria  que la respotsa és que les lleis de la fisica no ho permeten, però el cert es que si que ho permeten. Les lleis de la fisica son el conjunt d’equacions matemàtiques que s’utilitzen per descriure tot  allò que coneguem, desde el comportament de les partícules subatòmiques fins al moviment de les galàxies i que han sigut reiteradament confirmades, i sorprenentment no hi ha res en les teories físiques que digui que els esdeveniments tenen que succeir en la sequència passat-present-futur, segons aquestes equacions no hi ha cap impediment per a que els esdeveniments succeeixin a l’inrevés de com els experimentem, és a dir del futur cap al passat, així doncs existeix una contradicció entre la fìsica que sembla fonamentalment reversible i la nostra experiència quotidiana què sembla ser irreversible.

L’entropia

Posem un eixemple del que estem parlant,  tots sabem que passarà si deixem caure una copa de ví, i és que els diferents vidres i el ví cauran, creant un desgavell de trossos de vidre i vi vessat al terra, la idea de que la  mateixa copa de ví es tornés a recompondre de la mateixa manera tal i com estaba abans de que caigués es impossible per a la nostra experiència, però segons les lleis de la fisica podría ocòrrer, en aquest cas l’únic que deuriem de fer és invertir les velocitats exactes de cada tros de vidre, cada gota de ví, de cada molècula i àtom de lìquid que formàven la copa, de cada molècula d’aire, i invertir les velocitats de tots aquets i d’altres factors i la copa de ví es recompondria exactament com estava abans de caure. Lògicament a efectes pràctics seria gairebé impossibe aconseguir-ho, però no impossible. Alguna cosa doncs ha de faltar en la nostra comprensió, ¿però que és? quin és el motiu de la fletxa del temps? segons les teories de la fisica la causant és l’entropia. Podriem definir l’entropia com el desordre o l’aleatorietat d’un sistema, aquest concepte és importantíssim, perquè a l’univers tot té tendència a passar de l’ordre al desordre. Podem demostrar aquesta tendència de la naturalesa cap al desordre amb un eixemple molt gràfic, imaginem un llibre amb les seves cinc-centes pàgines perfectament alineades de manera ordenada, a la primera pàgina la segueix la segona pàgina, la tercera.. i així succesivament, però si arranquéssim aquestes pàgines i les llançàrem en l’aire de manera aleatòria, l’entropia entraria en joc i evidentment el conjunt de pàgines que anteriorment estàven perfectament ordenades, ara son un cúmul de desordre en que es garirebé impossible que les pàgines s’ordenen de la mateixa manera que estaven anteriorment. Aixó succeeix perque només hi ha una manera en que les pàgines s’ordenen exactament tal i com estàven anteriorment i una quantitat gairebé infinita de maneres de que o facin de manera desordenada, i aquest fet és el que experimentem a la vida quotidiana. Es podria dir que res és impossible i a la vegada que gairebé tot és impossible, degut a que la probabilitat de que alguns fets passin es tan ínfima que a efectes pràctics es poden considerar com a probabilísticament impossibles.

Tots el estats tendeixen cap al desordre

Tots el estats tendeixen cap al desordre

Condicions inicials a l’inici de l’espai-temps

Així doncs l’entropia ens diu que les coses passen de l’ordre al desordre, mirem on mirem a la natura veiem eixemples de l’entropia o desordre que augmenten amb el pas del temps, aixi doncs els estats ordenats passen a ser estats desordentas i aquesta sembla que és la fletxa del temps, on el desordre sempre tendeix cap una direcció, cap al futur. Potser l’essència de la fletxa del temps sigui la tendència de la naturalesa de l’univers cap a un desordre creixent. Però hi ha un petit problema, donat que les teoríes de la física no distingeixen entre passat i futur, l’entropia deuria d’ncrementar-se cap al passat de la mateixa manera que ho fa cap al futur, per tant ¿com pots ser que les lleis de la fisica estiguin tan renyides amb el que experimentem quotidianament? hi ha alguna cosa més enllà de le lleis de la fisica que o expliquen? La conclusió a la que s’arriba quant les lleis de la fisica no poden proporcionar-nos una explicació satisfactòria sobre la fletxa del temps, es que deuriem fixar-nos més en les condicions especials a l’inici del nostre univers, és a dir en el Big Bang. Aixi doncs, si ens remontarem cada cop més llluny en el passat veuriem un increment de l’ordre cada vegada mes elevat del nostre univers fins a arribar a un limit on tota la matèria que contè l’univers (galàxies, estrelles, etc) estigués comprimida en un sol punt que seria tot l’espai en tots els moments, el propi espai-temps desprès del qual no hi hauria ni espai, ni temps. Aixi que la font final de l’ordre i de l’entropía zero sería el mateix orígen del nostre univers, el Big Bang que hauria posat en marxa la fletxa del temps.  Per fer un símil es com si l’inici de l’univers hagués donat corda a un rellotge que va en una sola direcció. Les nostres experiències quotidianes amb el temps sempre exerciràn una influència poderosa, continuarem pensant que el passat ha desapregut i que el futur encara no ha ocorregut, però arran dels descobriments i les teories de la física, també podem anar més enllà de l’experiència i reconèxer que formem part de una realitat molt més complexa i extranya del que pensàvem.

Referències:

Greene, Brian (2006): El tejido del cosmos. Espacio, tiempo y la textura de la realidad (Ed. Crítica Drakontos, Barcelona, 2006.)

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*