Entrevista de Transferència a Marta Barrachina – CEO d’ADmit Therapeutics

Entrevista de Transferència a Marta Barrachina – CEO d’ADmit Therapeutics

La Dra. Marta Barrachina Castillo és Co-Fundadora i CEO d’ADmit Therapeutics. Va doctorar-se l’any 2000 en bioquímica per la Universitat de Barcelona i també té un MBA per La Salle – Universitat Ramon Llull.

Actualment és investigadora principal a l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) on desenvolupa la seva activitat al grup de Neuropatologia amb el Dr. Isidre Ferrer.

Més informació sobre ADmit Therapeutics aquí.

 

Marta, ens podries explicar què és ADmit Therapeutics i d’on va sorgir? 

ADmit Therapeutics és una spin-off de l’IDIBELL que té per objectiu aconseguir un test de diagnòstic precoç per la malaltia d’Alzheimer. Ara mateix estem en procés de desenvolupar-lo.

Pel que fa l’origen de l’empresa, va començar amb un projecte de recerca convencional com el que podrien fer investigadors de qualsevol altre laboratori. El 2011, al grup de Neuropatologia del Dr. Isidre Ferrer a l’Hospital de Bellvitge, vam iniciar un estudi sobre biomarcadors en cervells humans post-mortem, procedents de bancs de teixits. Això va ser possible gràcies a un projecte del FIS (Fondo de Investigación de Salud) de l’Instituto de Salud Carlos III.

Després d’obtenir una sèrie de resultats prometedors, vam sol·licitar un nou projecte per finançar el que es coneix com a proves de concepte clínic i així verificar que els biomarcadors que havíem trobat en cervells, també es podien detectar en mostres de sang.

Paral·lelament, va tenir lloc la primera convocatòria de Caixa impulse (2015), una convocatòria nacional per facilitar l’emprenedoria en el sector de la biomedicina i valoritzar els resultats de la recerca. El nostre projecte va ser un dels 15 seleccionats en tot el país. Realment aquest ajut ens va servir per entendre què cal fer realment perquè un resultat científic pugui tenir una transferència cap a la societat.

Va ser aleshores quan em vaig adonar que els resultats que teníem eren potencialment transferibles i, juntament amb la unitat d’innovació de l’IDIBELL, vam decidir provar de llicenciar la tecnologia.

En aquell moment però, topàvem amb la negativa de les empreses farmacèutiques per fer-ho, ja que són molt reticents en invertir en projectes que es troben en fases tant primerenques.

 

I què vau fer al no poder llicenciar la vostra tecnologia?

Al no poder llicenciar la tecnologia, i davant la necessitat d’aconseguir inversió per poder seguir desenvolupant el projecte, a finals de desembre del 2017 vam optar per crear la spin-off, ADmit Therapeutics.

Si no crees una llicència, la solució és crear una entitat jurídica que pugui captar el finançament necessari (capital risc) per poder desenvolupar el producte i obtenir el marcatge CE  (Conformitat Europea) o l’aprovació de la FDA. Potser no és la única solució però és la més comuna ja que els business angels (inversors de capital risc) no acostumen a invertir en projectes acadèmics.

 

I, perquè quedi clar, Marta, què vol dir exactament llicenciar?

Una llicència és un acord en casos de transferència on s’indica, quins percentatge de retorn econòmic tindran els diferents agents —institució pública d’on surt la recerca, el grup de recerca, els inventors de la patent i l’empresa— en cas que el producte s’arribi a comercialitzar.

 

Un cop creada la spin-off, quins han estat els reptes més durs amb els que heu topat?

Doncs podríem dir que estem topant amb quatre reptes principals.

El primer és que, per arribar a desenvolupar un producte final a partir d’un projecte de recerca, cal MOLTA inversió. És un procés complicat. Així que trobar finançament per anar avançant en les diferents fases del desenvolupament, és tot un repte.

Personalment, al principi pensava que aconseguir finançament des d’una spin-off seria més fàcil que en el món de la investigació d’on vinc. Però ara mateix ens trobem en un moment d’eclosió de les spin-offs ja que les institucions han vist que és la única manera de poder transferir recerca. En aquest aspecte, la resta de països europeus i Estats Units ens porten força anys d’avantatge. Així que ens trobem amb força competència a l’hora de demanar subvencions internacionals i europees per empreses biotecnològiques de recent creació.

Un segon repte a superar en el futur serà poder validar les nostres dades en la fase de validació clínica. Pot passar que no es validin, és a dir, que no es confirmin per ser útils a la pràctica clínica. Això, al final, és el més important.

Tota transferència de tecnologia del sector biotecnològic i biomèdic passa pel mateix. Una realitat pot ser el resultat científic que obtens de la teva recerca mitjançant la observació i l’altra és que aquesta recerca acabi sent realment útil a la pràctica clínica.

Un tercer repte a tenir en compte és que el producte sigui realment competitiu. A la llarga, acaben entrant molts factors en joc. Sobretot factors de negoci.

Finalment, un quart punt que ens dificulta, en el nostre cas, és que la nostra àrea temàtica (l’Alzheimer) no té un fàrmac efectiu. Per això als inversors els hi costa molt veure el retorn econòmic d’un test de diagnòstic, ja que la pregunta que es fan és per què cal un test de diagnòstic si encara no es té un fàrmac.

Tot i així, penso que amb el poc temps de vida que tenim no ens està anant malament. Anem pas a pas i, de moment, anem tenint finançament. Òbviament, en necessitarem molt més i ens agradaria tenir ja el que necessitem a curt termini.

 

Des de la creació el 2017 de la spin-off fins ara, has viscut unes quantes experiències. Ens podries comentar què t’ha aportat fins ara ADmit Therapeutics?

Doncs la veritat és que he après molt.

Passes a tractar temes financers, d’inversió, revises els comptes anuals de la teva empresa, entres en un àmbit de gestoria per controlar que tot estigui correcte, aprens sobre temes legals, necessites advocats…

He après molt fins ara i encara em falta molt per aprendre.

 

Fins ara heu creat l’empresa i heu aconseguit finançament, però, i ara què? Cap a quina direcció va encaminada ADmit Therapeutics?

Ara mateix hem d’ampliar la nostra prova de concepte clínica que es solapa amb el que és la validació clínica. Anem encarats a tenir aprovat el marcatge CE (Conformitat Europea) en uns dos anys —cap el 2022—, i començar amb l’aprovació de la FDA. Acte seguit, es tracta de tenir ja un test de diagnòstic que sigui llicenciat a empreses farmacèutiques.

En funció de com vagin succeint els esdeveniments, la nostra idea pot ser llicenciar el producte i en paral·lel desenvolupar altres tests diagnòstics per a altres malalties.

Una opció que també contemplem des del nostre model de negoci, que sol ser habitual en el nostre sector, és acabar sent adquirit per una empresa més gran, sigui una empresa de diagnòstic o una empresa farmacèutica.

 

En casos com el vostre, creus que és obligat tenir un soci o partner més gran?

Ara mateix estem desenvolupant nosaltres el test de diagnòstic, però sí que arribats a cert punt, l’ideal seria trobar un partner tecnològic o industrial per co-desenvolupar conjuntament el producte, de manera que ja d’entrada tinguem guanys. A més a més, acceleraríem la part de validació clínica, gràcies a la capacitat de les seves infraestructures.

Un altre avantatge de tenir un partner així és que també t’ajuda amb el suport en les regulacions i comercialització posterior.

 

Entrant més en detall, quina és l’aplicabilitat del que esteu fent? Què pot aportar a la societat un cop desenvolupat?

Mentre no hi hagi un fàrmac el nostre sistema no s’implementarà en el sistema públic nacional de salut.

A curt termini el nostre test s’implementarà és a les empreses farmacèutiques que estan desenvolupant fàrmacs per l’Alzheimer. A dia d’avui han fallat tots els assajos clínics degut a les etapes avançades de la malaltia en les que es trobaven els pacient que s’ha seleccionat per provar els fàrmacs. És complicat perquè en aquesta malaltia hi ha un període d’incubació que pot durar fins a 20 anys. Per tant, quan el pacient comença a tenir símptomes, el cervell ja està molt afectat.

Així doncs podria ser que amb una correcta selecció dels pacients molts fàrmacs que s’han provat potser tinguin eficàcia. Aquí és on entra en joc la utilitat d’un test de diagnòstic que pugui identificar pacients en etapes molt inicials i, d’aquesta manera seleccionar pacients pels assajos clínics d’una manera més òptima. Acceleraria el procés per trobar fàrmacs.

A llarg termini, hi hagi o no un fàrmac al mercat, si realment es veu que el nostre test és efectiu, potser pot arribar ja no dic al Sistema Nacional de Salut, però sí a associacions de familiars o a assegurances privades perquè aquella persona que vulgui saber si tindrà Alzheimer o no, el pugui fer servir.

 

Avui dia, quins mètodes tenim per saber si una persona tindrà Alzheimer?

Avui dia, es fan una sèrie de proves clíniques que es diuen de radioimatge i que són cares i invasives. N’hi ha una en concret que és la detecció del beta-amiloid cerebral que no està implementada a tots els hospitals perquè, a part de que l’aparell és molt car, el radiolligant (reactiu) que s’usa té una vida mitja molt curta i, per tant, si no tens aprop la fàbrica productora d’aquell radiolligant, no es pot fer servir.

Tot això la fa una prova molt cara, que val entre 3,000-5,000 USD. Aquí a l’Hospital de Bellvitge són 1,400 EUR. I per tant, aquesta prova que és el criteri d’inclusió dels pacients pels assajos clínics, fa gastar molts diners a les empreses farmacèutiques. A més a més, el beta-amiloid, és una proteïna que també s’acumula per l’edat i en ocasions porta a falsos positius, és a dir, que hi ha pacients que donen positiu en el test d’Alzheimer i que mai acaben desenvolupant la malaltia.

A aquesta tècnica de radio-imatge, se li afegeix una ressonància magnètica, una prova de detecció de glucosa al cervell, i un test de bateries neurològiques i neuropsicològiques, que fan perdre molt de temps (duren unes 3 hores en total). Amb tots això es fa després un diagnòstic probable d’Alzheimer. Però el diagnòstic definitiu no se sap fins que no es fa l’anàlisi neuropatològic post-mortem, quan s’analitza el cervell.

Tot això requereix molt de temps i diners per tenir un diagnòstic que detecta les fases ja avançades de la malaltia. A més a més, no oblidem que aquesta malaltia acaba repercutint també als familiars i cuidadors dels malalts, que solen desenvolupar més problemes neurològics que persones amb la mateixa edat i sense pacients al seu càrrec. Hi ha més depressió i més deteriorament cognitiu.

 

Bé Marta, per cloure l’entrevista, què diries als/les joves investigadors/es que s’hagin plantejat algun cop això de ser emprenedors/es?

El meu consell pels estudiants i joves investigadors és que facin el què els hi agradi i els apassioni, i una cosa portarà a l’altra.

En el meu cas la meva trajectòria professional no ha estat gens meditada. He fet el que m’apassionava, i mai de la vida m’hauria imaginat que acabaria muntant una spin-off. A mi no m’interessava pas el món de l’economia i del negoci… i mira, he acabat fent un MBA!

També és cert que m’ha apassionat la recerca, i sobretot la recerca aplicada més que no la recerca bàsica. Trobo que una tesi o una formació en biologia molecular durant un temps és molt important perquè entens molt més bé la biologia i t’obre més la ment en el què és l’anàlisi científic.

Un cop ets investigador, també has de ser conscient del potencial dels teus resultats i tampoc pensar excessivament en si has de fer o no una empresa. Perquè, si ho penses molt, no ho fas ja que realment pot ser un salt molt brusc per la trajectòria d’un investigador.

Però vaja, jo estic molt contenta de la decisió que vaig prendre i no me’n penedeixo pas. Anirem fent fins on ens porti. Si va bé perfecte serà el súmmum, i si no, que hi ha moltes probabilitats de risc per a tot aquest tipus de projectes, doncs haurà estat una experiència i una formació que cap màster et pot donar.

 

 

 

 

 

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*