SERENDÍPIA

SERENDÍPIA

Platges plenes de surfistes, cantonades amb músics de carrer, postes de Sol amb un mojito a la mà… Austràlia sona a paradís per a desapareixèr un parell de mesos quan acabi la tesi. Perdoni, senyoreta, em surt la operació com a denegada, té alguna altra targeta? Oh no, un altre mes igual, el pla per a estalviar no pot funcionar de cap manera amb la misèria de beca que em donen…! – Ai sí, perdoni, provi amb aquesta – li dic a la dependenta mentre li allargo la targeta del compte-per-a-extres-excepcionals que cada mes s’acaba convertint en el compte-per-a-sobreviure-a-final-de-mes. Agafo el cafè i mini de formatge que em menjo durant els 10 minuts de trajecte de casa al laboratori mentre canvio les platges australianes per una tenda de campanya i ruta de 15 dies pel Pirineu. Quan vaig entrar a aquest pis m’imaginava els grans esmorzars que em podria fer a la taula de la cuina mentre llegia el diari abans d’anar cap a la feina sense haver de matinar; a l’hora de la veritat tot ha quedat reduit als brunch de diumenge de ressaca.

Bon dia, Carlos! – Li dic al de seguretat mentre passo la targeta pel lector de l’entrada – Buenos días Yudí! Se te han pegado las sábanas hoy, eh! - No home no, és que he aprofitat el matí per anar al gimnàs – li dic irònica, mentre començo a pujar les escales. Espero que almenys les meves cèl·lules em donin una bona notícia avui, i pugui donar per acabat l’experiment que porto 3 mesos arrossegant..! Obro la porta del laboratori i tothom ja està al seu lloc: la Marta, la predoc de primer any, davant la campana concentrada carregant el seu gel d’agarosa, deu fer més de dues hores que ha arribat al laboratori; l’Edu, el bioinformàtic, davant l’ordinador amb els auriculars posats teclejant en dues pantalles alhora; l’Ezequiel, el postdoc argentí a la poyata del meu costat amb el somriure a punt com sempre que ja aixeca el cap per saludar-me, i el Dr. Palmero, el meu PI, al seu despatx amagat rere el vidre i la pantalla d’ordinador, endinsat en el seu món burocràtic. Buen día Shudit, como vas?  - Bon dia Eze, pues espero que hoy sea mi día de suerte. Si mis células me dan buenas noticias te invito a unas birras cuando salgamos! – Perfecto! Y sinó, las tomamos igual para consolarnos. 

Fins demà! – dic sense gaire esma mentre recullo les coses. Són les 5 de la tarda, normalment em quedaria un parell d’hores més al laboratori tenint en compte l’hora que he arribat, però avui ja no tinc forces per res més, arribar a casa, manta, Netflix i que s’acabi aviat el dia. Ché, y las birras que me prometiste?  – Hoy no, Eze, lo dejamos para cuando tenga algo que celebrar. -  Vaaale, entiendo. Descansá y tomá fuerzas para mañana. Chau! - Surto del laboratori amb els auriculars posats, no vull haver-me de parar a parlar amb ningú que trobi pel passadís, només vull que em toqui l’aire gelat al tros de cara que no em tapa la bufanda i no pensar en res mentre escolto la música directa al timpà. Sé que hi no hi ha dos-sin-tres i que tres sempre són massa… Per què nassos no surt signficatiu el T-test? He seguit els protocols al peu de la lletra.. Les coses, sempre volen el seu temps, ah-ah ah-ah ah-ah… Potser he perdut mostra a l’últim pas, i per això la concentració final no és la que hauria de ser, sí deu ser això! I follar sempre amb aquest deliiiiit, amb aquest deliiiiiit! Na na na naaa na na naaa naaa naa…. No, no pot ser, un error així es corregiria amb el nombre de rèpliques, i em surten totes igual! Demà li comentaré al Dr. Palmero, ell és el meu director de tesi, ja va essent hora que em doni alguna indicació. Bé, si aconsegueixo que aconsegueixi concedir-me 5 minuts del seu preuat temps entre telèfons i teleconferències.. Les coses, ai gaudim-les mentre encara puguem…! 

Quan Els Amics de les Arts ja s’han barrejat amb totes les possibles explicacions del meu fracàs del dia arribo a casa, obro la porta del pis i sento com en Max s’aixeca esvalotat, apagant el cigarret i obrint la finestra – Hoo..Hoola! Arribes aviat avui, no? – Somric mentre miro el meu company de pis moure els braços agitadament per fer sortir el fum acumulat durant l’última hora com si el pugués fer desaparèixer per art de màgia. – Tanca això i passa-me’n un, va! – Uuuii.. què et passa? Necessites gabinet de crisi predoctoral? Mentre li explico els detalls del meu nou fracàs, buidem unes quantes cerveses i comencem a divagar cap a altres temes fins que arribem a la conclusió que si nosaltres governéssim el món tot aniria molt millor, però uf, quina mandra posar-se en política…! M’aixeco a tancar la finestra a mode de conclusió mentre en Max apaga l’últim piti i agafa la guitarra. Aquest aspecte bohemi no lliga gens amb el seu esperit de matemàtic retirat; va fer la carrera de mates per entreteniment, per diversió, perquè la seva ment privilegiada necessita reptes impossibles per matenir-se activa, però li queda massa lluny el món empresarial on tots els seu companys han acabat ficats, i de moment sobreviu tocant la guitarra al metro i jugant al póker online. 

Una cosa, Judit… – em diu, fent moure els dits per les cordes de la guitarra com si res, amb el cap recolzat al sofà, mirant absort el sostre – per què has decidit utilitzar el T-test com a prova estadística del teu experiment? - Mmm.. ostres, doncs… bueno, perquè és el que s’utilitza en aquests casos, no? Quan tens tres rèpliques i ho has de comparar amb una població de distribució normal…- I no podria ser que la teva distribució nul·la no correspongués a una distribució normal? És a dir, pel que tinc entès el que feu els biòlegs és comparar els vostres resultats amb allò que passaria si aquests resultats fossin agafats a l’atzar; i si és suficientment diferent podeu concloure que les vostres observacions es deuen a un fet biològic, i no a l’atzar. Molt bé, té lògica… però no podria ser que hi hagués algun fenomen biològic que es comportés igual que l’atzar, o no suficientment diferent perquè ho puguéssiu detectar? – A vegades l’odio tant! Com ho fa per trobar una explicació senzilla a un mal de cap que porto arrossegant tants mesos? Sembla algo obvi, però sincerament no m’havia plantejat utilitzar mètodes alternatius als que utilitza tothom per a comprovar les seves hipòtesis… com ho valorarien els reviewers de la revista? – Però no em facis cas eh, potser només estic dient algo sense sentit! Jo no hi entenc de cèl·lules i gens. L’abraço i li pregunto què li ve de gust per sopar – Va, que avui cuino jo, però a canvi de que m’ajudis a esbrinar quin model nul hauria de fer servir si finalment veig que la distribució normal no és la correcta. Ja que em fas pensar més del normal, almenys em donaràs un cop de mà, no? Ui, així em demano un foie de canard amb torradetes ben calentes – em respon amb un accent francès exagerat. Li tiro un coixí a la cara mentre li responc: Au va, amb una truiteta ja faràs! 

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*