JOSEP AMAT: “Amb molta perspectiva a la meva vida, penso que he tingut una gran sort de trobar els meus companys de recerca.”

JOSEP AMAT: “Amb molta perspectiva a la meva vida, penso que he tingut una gran sort de trobar els meus companys de recerca.”

josep_amat_PilarRF-3102-2Avui ens trobem amb el Doctor Josep Amat i Girbau, un brillant científic i també director tècnic de nombroses spin-offs. La seva darrera empresa, Rob-Surgical Systems, cristal·litza el coneixement de tota un vida dedicada a l’enginyeria puntera. Amb el seu robot quirúrgic, l’equip català que aspira a fer trontollar el monopoli d’Intuitive Surgical – creadors del robot Da Vinci – es situa al punt de mira de cirurgians i centres mèdics d’arreu del món.

 

 
Josep, quan va néixer el teu primer robot?
Als anys 80. En aquella època ningú no pensava en medicina. Tothom pensava en aplicacions industrials, perquè a la indústria encara li costava de robotitzar-se aquí. Ara ja no té sentit treballar per a aplicacions industrials perquè ja ho fan les grans empreses i les enginyeries.

 
Llavors, vàreu migrar d’àmbit?
Sempre fent el mateix, però diferent. Quan ja portàvem uns anys, em vaig trobar sense voler en el camp de la robòtica submarina. Perquè un professor molt acreditat, el professor Margalef, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona, feia recerca puntera i necessitava robots per fer observacions de molt llarga durada sota el mar. I ens hi vam tirar. Amb els anys, però, vam continuar evolucionant i ens vam abocar molt en robòtica medica i robòtica assistencial. Sense partir de zero, però, perquè ja tens molt bagatge en el tema de control ja realitzat.

 
Com decideixes dedicar-te a la robòtica?
Jo vaig començar a dedicar-m’hi molt poc després que es creés la Generalitat – molt poc després que s’instaurés la democràcia…! (riu, riem). El primer conseller de indústria que va haver-hi va voler que a Catalunya es potenciessin les tecnologies punteres. Es van obrir unes beques per viatjar i conèixer tecnologies; i llavors jo, que havia sentit a parlar de la robòtica per no n’havia entrat en contacte mai amb cap, vaig optar a una d’aquestes beques i em van enviar al Japó. Allà, trobaves fàbriques on t’esperaven i t’explicaven tot plegat, via un intèrpret – perquè jo de japonès no en se – i llavor t’explicaven els diferents camps: l’automòbil, la indústria pesada, la fabricació d’estructures, i la robotització de diferents processos. I és clar, quan jo vaig tornar a casa, havia fet un curs intensiu de robòtica. A la meva tornada a Barcelona, vam iniciar una línia de recerca en robòtica en el departament.

 
Segueix, si us plau.
L’any següent ja vam començar a anar a congressos internacionals; quan tornava dels congressos d’Estats Units, jo explicava als meus col·laboradors com havia anat, les coses que havia vist, i vaig tenir una gran decepció perquè els meus col·laboradors em miraven amb escepticisme; no era capaç de transmetre la realitat de la robòtica a la meva gent! tots anaven dient “sí, però això es al Japó”, “sí, però als Estats Units…”

 
Estaven acomplexats.
Sí! Per això, durant els dos anys següents, vaig canviar la tàctica, i vaig viatjar amb quatre companys més del departament. Va ser un esforç econòmic, però va valdre la pena. Vam fer una volta molt gran pels Estats Units llogant un cotxe caravana. Llavors, dormíem tots en el cotxe , cuinàvem en el cotxe,… amb pocs recursos, però vam anar a Stanford, al Carnegie Mellon, al MIT, … vam fer tot un recorregut. Llavors ja eren els propis col·laboradors el que veien les coses amb els seus ulls.

A les nits de caravana, recordant el que havíem vist durant la jornada als laboratoris més avançats de robòtica d’aquell moment, ens dèiem: “això nosaltres també ho sabem fer”. I jo em quedava així molt satisfet.

Vam fer una volta molt gran pels Estats Units llogant un cotxe caravana. A les nits, recordant el que havíem vist durant la jornada als laboratoris més avançats de robòtica d’aquell moment, ens dèiem: “això nosaltres també ho sabem fer”.

 
Entenc, doncs, que aquell va ser un punt d’inflexió.
Ben bé sí. Ara el problema ja no era no saber-ho fer… sinó, que ho poguéssim fer. Llavors vaig començar a demanar projectes industrials per poder tenir recursos per comprar equipament, i així va anar creixent el nostre grup de robòtica. Jo estic molt satisfet del grup que tenim i crec que tenim un equip molt de primer nivell. Ara, en robòtica quirúrgica, s’ha demostrat.

 
Com va ser això de dedicar-se a la robòtica mèdica?
Al 1995, el Doctor Enric Laporte ens va dir que necessitava un robot al quiròfan. El metge, que era expert en cirurgia laparoscòpica, necessitava que un ajudant l’aguantés la càmera durant tota l’operació, doncs en amb aquesta tècnica treballes amb unes pinces per un petit orifici i t’hi veus a través d’una microcàmera. Es veu que la sincronització no era molt perfecta, i quan estava fent passes crítiques, de vegades no s’entenien amb l’ajudant i llavors el metge perdia els nervis. Quan més nerviós es posava el metge, més nerviós es posava l’ajudant i llavors encara ho feia pitjor. Nosaltres vam poder resoldre aquesta amalgama de problemes amb un robot que guiava la càmera, i que anava sempre buscant el centre de gravetat de l’acció de les pinces. De fet, vam fer un prototip amb una experimentació a quiròfan real. Vam ser els primers del mon, al 1995!

 
Da Vinci, l’únic robot per cirurgia laparoscòpica funcionant actualment, va néixer el 2000, cinc anys després. Se us va avançar?
Bé, en realitat no. Perquè és clar, quan vam començar a fer la cirurgia laparoscòpia, abans de Da Vinci, ho fèiem a nivell universitari i publicant. Llavors no podíem patentar, no estàvem pensant en termes de producte.

 
Eren aquests els budells de la futura spin-off en laparoscòpia?
Bàsicament. Recordo que l’any 2008 en un congrés va venir el director mèdic de la Clínica Mayo d’Arizona, una eminència en robòtica laparoscòpica; en sortir de la nostra sessió ens va demanar “tot això que heu explicat, es teoria pura o funciona?” i jo li vaig dir que això estava funcionant a laboratori. Llavors va demanar de venir. Va estar treballant amb el nostre robot i va dir que això era exactament el que ell necessitava, i que Da Vinci no fa.

I llavors li vaig dir “perquè no ens hi posem en sèrio”, i va ser aquest metge el que va dir que ell portaria la direcció mèdica si jo portava la direcció tècnica. Llavors vam començar a pensar en fer una spin-off, Rob-Surgical Systems, que es va constituir finalment el 2010.

 
Vinculat amb el 2008… Parlem de crisi a Espanya. Aquesta crisi va afectar al teixit de les spin-offs?
Ens va afectar positivament, perquè va anar aparellat al frau bancari d’aquella època. Molts inversors van decidir desconfiar dels bancs i van invertir en la recerca, sabent que el que hi ha es un risc tecnològic, però que ningú no els traurà els diners. Vam tenir molta sort que quan vam començar a oferir la inversió, amics i coneguts van confiar en nosaltres, i així ens hem anat capitalitzant. Al final la recerca es un producte financer de risc, però cada vegada més la gent hi confia.

La recerca es un producte financer de risc, però cada vegada més la gent hi confia.

 
Una altra dada. Quan comences l’spin-off tu ja has fet 70 anys. No és gaire freqüent!
Érem un equip petit, i faltaven mans, així que vaig acceptar col·laborar. Però aquí no acaba la història…! Quan ens diuen que hem de fer spin-off, necessitem un director per l’empresa, un CEO, que mai és un investigador perquè llavors el fracàs és segur. Des del Centre de Transferència de Tecnologia de la UPC, que ens varen recolzar molt en la creació de l’empresa, van trobar una empresa catalana que es dedicava a potenciar i crear spin-offs que ens podria ajudar a aixecar el vol. “Potser els coneixes, és diuen Bioemprèn”, em comenten. I els dic “sí home sí, els conec”. I em pregunten, “et sembla bé?” I llavors els dic “bé, hi ha un petit problema. Resulta que aquesta empresa és del meu fill”.

Després de valorar-ho, vam arribar a la conclusió que era una bona opció perquè, en el fons, jo m’acabaria jubilant aviat, de manera que la meva coincidència a l’empresa amb el meu fill seria transitòria. Així, ho vam tirar endavant.

 
Quan vas crear la teva primera spin-off?
Abans de casar-me quan estudiava, abans d’acabar la carrera ja vaig fer la primera. I encara és una empresa d’èxit, amb 50 anys. Després n’he fet altres d’spin-offs. El que passa es que així com totes les spin-offs que he fet al llarg de la meva carrera eren molt clares i evidents, aquesta darrera – Rob Surgical Systems – ho tenia complicat per guanyar-se la credibilitat de la gent. Pensa que estem fent pessigolles a un gegant (referint-se a Da Vinci) que té el monopoli. Altres empreses de robòtica del sector s’han baixat de la cursa i busquen altres nínxols per diferenciant-se’n.

 
Ens podries explicar quines són les claus del disseny del vostre robot?
El nostre sistema robòtic té tres nivells; un és el robot que la gent veu, que és el que opera. L’altre és el que la gen no veu, que són els instruments – les pinces laparoscòpiques, que són les que efectivament executen la cirurgia. I després a més hi ha el comandament, que es hàptic – és a dir; que recrea la sensació tàctil de l’execució de la cirurgia a la mà del metge. El robot, a més, disposa de redundàncies; és a dir, pot arribar al mateix lloc de vàries maneres, de forma que un braç no interfereixi amb l’altre. Aquest darrer és un dels punts més forts del nostre robot.

 
En què es diferencia el vostre robot del Da Vinci?
El robot Da Vinci crec que no és un bon robot. Arrossega pecats originals de disseny, que els hi costarà molt de solucionar. El nostre robot és radicalment diferent. Només per posar un exemple, dos de les majors millores del nostre robot són el fet que és modular (pot entrar i sortir del quiròfan) i que triga només 15 segons en estar llest per operar, a diferència dels 15-40 minuts del Da Vinci.

 
Quines són les dificultats tecnològiques que heu hagut d’afrontar, donada la forta competència?
La complexitat del nostre robot s’ha agreujat pel fet que Da Vinci ja ho ha patentat tot. Un dels problemes doncs va ser fer un disseny de les pinces que competís amb el Da Vinci, perquè les seves patents són un escàndol. En tenen 1.500 o així… Nosaltres vam fer les nostres pinces, que hem aconseguit patentar, així com també el robot, sense trepitjar cap patent prèvia. Jo crec que això ens ha animat.

 
Quina és l’estratègia de disseny d’aquestes pinces?
Les pinces Da Vinci (que son molt cares) serveixen per 10 intervencions. I ho fan per fiabilitat. Nosaltres com que no hem pogut igualar-ne la durabilitat, seguim un altre camí: les fem d’un sol ús. I si és d’un sol ús t’estalvies molts problemes de re-esterilització que el Da Vinci ha d’afrontar. És clar, Da Vinci et ven les peces estèrils, però després si les passes a un altre pacient les has de re-esterilitzar. I això es un problema (i un risc) que nosaltres si tot acaba bé no tindrem. Ara estem lluitant perquè això valgui menys de 50€. Ha de ser fungible!

 
El robot esta acabat?
Sí, ara ja no hi ha risc tècnic. De fet, el robot ja funciona, però tot i així encara no podem parlar d’èxit. El risc actual que hem d’afrontar és sobretot estratègic. Vol dir que ara hem de lluitar pel marcatge CE, que és com una cursa d’obstacles. Alguns comprensibles, d’altres potser es poden considerar abusius.

A mesura que hem anat seguint el procés regulatori per obtenir la marca CE, han anat apareixent per una banda millores que eren necessàries d’introduir en el producte, perquè si tu tens una millora que es compatible amb el procés regulatori, seria una llàstima no incorporar-la. Hi han altres millores que les tenim sobre la taula, però seran per la següent versió. Perquè si ara les introduïssim, algunes parts del procés regulatori potser haurian de tornar a començar. I això no convé, encara falta un any i mig de procés…. i no convé frenar. Però vaja jo quan acabi aquest procés, ja em podré retirar.

 
I en aquest aspecte, la part d’estratègia comercial s’escapa molt de la part tècnica?
Van molt lligats, en realitat. Per exemple, vam detectar que els motors dels nostres robots tenien deficiències. Clar, tu vols que cada component sigui el millor possible. A molt baixes velocitats, aquests motors tenien un funcionament deficient. Una empresa que compromet mot capital privat no pot permetre’s fracassar perquè un component no es tan bo com podria. És quan també cal prendre decisions estratègiques.

Ara nosaltres hem decidit fabricar-nos els nostres propis motors, que han resultat ser els millors dels que coneixem del món. Ara haurem de fer una altra spin-off per a vendre el motors… Com veus, hi ha una sinèrgia entre la direcció estratègica de l’empresa i la direcció tècnica.

Sempre hi ha una sinèrgia entre la direcció estratègica de l’empresa i la direcció tècnica.

 
M’encanta aquesta manera de pensar: problema, solució.
Els enginyers fem això, assumim reptes. És la nostra feina, i jo he procurat de fer-la el millor que he sabut.

 
Creus que la teva feina és estressant?
Crec que no és la paraula, perquè quan fas una cosa amb gust, no has de sentir estrès. De vegades m’he quedat al despatx treballant fins la 1 o les 2 de la matinada. En recerca, crec que a vegades cal aquesta punta d’esforç. En condicions normals seria molt estressant, però si ho fas amb ganes i perquè vols que un projecte avanci, no ha de ser negatiu per la teva vida. També hi ha gent que potser no s’ho agafa amb aquesta visió, que només ho viu com si fos un feina obligatòria, sense una passió per la recerca, i llavors potser la persona transforma la mateixa experiència en quelcom molt diferent.

 
M’agrada molt sentir que una persona que ha treballat tant, que ha fet tantes empreses realitat, parli de la seva feina pensant com de bé s’ho ha passat.
Amb molta perspectiva a la meva vida, penso que he tingut una gran sort. La sort va ser trobar els companys. L’altre, poder quedar-me aquí a la universitat. Més afortunat que jo… difícil. I ara, amb 10 néts que tots són fantàstics, no dono a l’abast.

Clar que, si he d’estar agraït a algú, ha de ser a la meva dona. Si no fos per ella no hagués entrat a la universitat.

 
Explica’t.
Sí. Jo estudiava, i pensava en buscar feina en acabar la carrera. Ella em va dir que el primer que havia de fer era anar a un laboratori, perquè quan sortís al món laboral ja tindria una experiència prèvia. Vaig entrar de becari a la càtedra d’automàtica sota la direcció del professor Ferraté. Quan ens vam casar, jo guanyava 2000 pessetes al mes de la meva beca. Ella, ja biòloga, exercia la docència a un centre privat cobrant unes 14.000 Pts. i després va ser ajudant del professor Margalef (catedràtic d’ecologia) donant classes a la universitat. I amb aquestes 16.000 Pts. ens vam casar.

 
Respecte la teva vessant professional, quines coses canviaries?
No seria canviar… més aviat ampliaria. “Mai més faré res més de mecànica”. M’ho havia promès mentre estudiava. I ara resulta que has de fer disseny i construcció mecànica per fer un bon robot…! Em sap greu aquelles classes que ni hi anava, (dient que jo era d’electrònica), però bé… en aquell moment estàs emmandrit, penses en la barca a Sant Feliu, … i no estàs pel que has d’estar.

També em passa amb les qüestions menys tècniques. He deixat enrere moltes coses. Jo no he tingut temps de llegir literatura ni escoltar molta música. De vegades em posava a casa a llegir un llibre i em deia “ostres, estàs perdent el temps, hauries de llegir aquesta o aquella revista”. Ara em sap greu. La gent hem de ser més equilibrats, i no podem polaritzar-nos massa en els que ens agrada i només en la nostra professió. El nostre cap, i el nostre cervell i el ser humans, ens val molt més. I de vegades ho depreciem.

No podem polaritzar-nos massa en els que ens agrada i només en la nostra professió. El nostre cap, i el nostre cervell i el ser humans, ens val molt més. I de vegades ho depreciem.

 
Potser ser avi t’ha donat aquesta perspectiva?
Segur! I tenir fills també…! Tenir fills m’ha compensat molt.

 
Són la teva major fita?
Segur que sí, la família ho és. Vaig tenir ocasió de veure la vida passar per davant dels meus ulls. Vaig tenir una vegada un accident greu. He estat perdut al mar, nàufrag…

 
T’agrada navegar?
Molt. I que consti que no m’agrada córrer riscos.

 
Imagina’t que finalment rere el naufragi haguessis anat a parar a una illa deserta. Quin record t’emportaries?
Una barqueta en una cala. Hi has estat mai?

 
(Faig que no amb el cap.)
Ostres, doncs no hi ha res més meravellós.

 
I si sentíssim una cançó, en aquella illa…
Juny, de Juli Garreta. És un bon músic que ha donat Sant Feliu… La coneixes aquesta música?

 
Em penso que no.
Ostres, doncs té tanta força com al novena simfonia de Beethoven. Busca-la per internet! És una sardana, però en versió orquestrada és preciosa. A més a més, donen ganes de treballar. Pots quedar-te assegut a la cadira escoltant-la.

M’acomiado del Josep, que em convida a visitar-lo de nou per veure el robot en acció, tot cantussejant el Juny de Garreta. Amb la imatge d’una barca que es gronxa a la bora de la mar, serena i sàvia, de fons.

 

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*