Entrevista a Miguel Chillón: “En una spin-off estàs apostant pel futur”

Entrevista a Miguel Chillón: “En una spin-off estàs apostant pel futur”

Avui entrevistem a Miguel Chillón, professor i investigador ICREA del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de l’Institut de Recerca de la Vall d’Hebron (VHIR). També és el director de la Vector Production Unit, una plataforma tecnològica que produeix vectors virals. Ha publicat més de 70 articles en revistes especialitzades i ha generat 7 patents de vectors virals. A més a més, Chillón és el fundador de dues empreses spin-off de biotecnologia, NanoTherapix (2009) i Kogenix Therapeutics (2016).

ICREA Memoir 2016 (http://memoir.icrea.cat)

ICREA Memoir 2016 (http://memoir.icrea.cat)

NanoTherapix es troba a Sant Cugat del Vallès i el seu objectiu és el desenvolupament de teràpies avançades basades en la utilització de cèl·lules sanguínies del propi pacient modificades genèticament ex-vivo mitjançant un vector específic de tipus adenoviral.

Kogenix Therapeutics és una empresa americana situada a la ciutat de Boston. És una empresa startup que es dedica al desenvolupament de nous tractaments per a malalties neurodegeneratives. L’estratègia terapèutica de l’empresa es basa en l’increment dels nivells de la proteïna Klotho al cervell utilitzant vectors virals associats a adenovirus. En la malaltia de L’Alzheimer i de l’esclerosi múltiple, la proteïna Klotho es troba disminuïda a les neurones dels pacients. Per tant, si s’aconseguís incrementar la seva presència a les neurones es podria revertir els símptomes d’aquestes malalties.

L’entrevista d’avui va dedicada a la creació de les empreses biotecnològiques fundades per Chillón, dos exemples de transferència des de la recerca a l’empresa. L’entrevista es du a terme al seu despatx que es troba al Centre de Biotecnologia Animal i de Teràpia Gènica (CBATEG) de la UAB.

 

Bon dia Miguel. Moltes gràcies per acceptar fer aquesta entrevista. Per situar-nos una mica abans de començar, com li explicaria de forma resumida a una persona del carrer, és a dir, no vinculada a la ciència, la tasca que duen a terme les seves empreses?

Les dues empreses tenen en comú el mateix objectiu. Volem demostrar l’efecte terapèutic d’uns possibles fàrmacs que hem desenvolupat dins l’àmbit universitari, portar-los a assajos clínics i, si tot va bé, poder portar-los al mercat. El tipus de tecnologies que fem servir s’anomenen teràpies avançades i són la teràpia gènica, la teràpia cel·lular i la regeneració de teixits.

En quin moment i per quines raons va sorgir la idea de desenvolupar l’spin-off?

Totes aquestes teràpies que he comentat són molt cares i pensem que la manera més eficient és fer-ho a través d‘una empresa.

Els fàrmacs clàssics són normalment creats per síntesi química, són molècules relativament senzilles a nivell biològic, i les proves per a demostrar el seu efecte terapèutic en humans són cares però es poden assumir. Amb les teràpies avançades és diferent, tot és molt més car, les proves de concepte, els tests, els controls… Només els primers assajos senzills amb pocs participants ja poden arribar a costar 1 o 2 milions d’euros i quan ja es comença a treballar amb mostres grans podem arribar fins als 50 milions d’euros. Això és inassolible en un àmbit universitari, hospitalari o per una empresa pública.

Nosaltres creiem que la manera més factible per fer-ho és generar una patent, és a dir, protegir el coneixement. Després s’ha de generar un spin-off per fer les primeres etapes de prova de concepte i aconseguir ser suficientment atractius perquè una gran empresa que sí pugui pagar aquests 50 milions d’euros ens pugui absorbir. Si una gran empresa assumeix la part financera es poden seguir fent totes les proves per poder portar el fàrmac a mercat. Si no es fa així, el projecte queda mort.

Hi ha algun fàrmac que hagueu produït i que ja estigui al mercat?

No, no. Les teràpies avançades que es porten a assajos clínics poden trigar ben bé uns 25 anys a desenvolupar-se, anant tot bé a la primera. En ser teràpies molt noves s’ha de fer un munt de proves de bioseguretat per assegurar-se que després d’un temps els pacients no tindran problemes o complicacions. Això comporta molt temps.

De fet, fa molt poc que la FDA (Food and Drug Administration) als Estats Units ha donat el permís per dur a terme el primer assaig clínic i n’hi ha 3 o 4 més que estan darrere. Des de fa 25 anys que s’estava intentant i per fi ara sembla que s’està obrint la porta i començaran a arribar més projectes.

Per tant podem dir que és una inversió a llarg termini, no?

A molt llarg termini, si.

I han sorgit moltes dificultats o entrebancs?

Sí, de l’experiència s’aprèn. No n’han sorgit moltíssims però alguns sí, normalment entrebancs associats amb la qüestió financera. Per això primer es va crear una empresa a Espanya, la que es diu NanoTherapix i la segona ja l’hem fet directament amb base als EEUU, això permet una sèrie d’avantatges.

És veritat, NanoTherapix està a Catalunya i, en canvi, Kogenix Therapeutics està a Boston. Quines avantatges ofereix fundar una empresa els EEUU?

L’avantatge més important és l’accés als diners. És a dir, com a empresa privada petita, o una empresa que acaba de néixer, necessites diners per començar a funcionar. Inicialment aconseguir 30.000 o 50.000 euros és relativament fàcil. Si no s’aconsegueixen un els posa de la seva butxaca, però quan comences a apropar-te als 500.000 euros o 1 milió d’euros llavors necessites ajuda. Hi ha dues opcions, o bé busques ajudes públiques, que a Espanya és molt difícil que les donin a les empreses, o bé a través d’inversors. A Espanya els inversors posen 200.000, 300.000 euros… potser 1 o 2 milions d’euros. Als EEUU en canvi, pots aconseguir 10, 15, 20 o 30 milions d’euros relativament fàcil si el producte és atractiu i pots convèncer als inversors. Per tant, la capacitat econòmica és molt més elevada. A més a més, Boston és el lloc on més aposten per la biotecnologia i hi ha moltíssims inversors, així com Silicon Valley ho és per les empreses de tecnologia, Boston ho és per les empreses de biotecnologia.

Quins són els vostres principals clients?

De moment els principals clients som nosaltres mateixos perquè el que estem fent és valoritzar la patent. Hem de pensar que les empreses spin-off en biotecnologia no generen, és a dir, no envien un producte al mercat, sinó que subsisteixen guanyant valor amb el seu actiu, i el seu actiu són les patents. Quan un aplica per la patent, el coneixement que genera és X i a mesura que es van fent proves de concepte i es va demostrant que el fàrmac funciona, és a dir, que és capaç de fer allò que s’hipotetitzava, el valor de la patent va augmentant. Al augmentar el valor de la patent, el preu de l’empresa també creix. Nosaltres de moment no estem venent res però estem valoritzant el nostre coneixement de forma que puguem anar el més ràpid possible i de la forma més eficient als assajos clínics. I en el moment en que hi arribem, hem de ser prou atractius per cridar l’atenció d’alguna empresa que ens pugui finançar la resta del projecte. Si falles en la trajectòria de valoritzar la patent, caus i has de tancar perquè no estàs venent res, és a dir, en una spin-off estàs apostant pel futur.

Quines perspectives de futur tenen les seves empreses? Teniu futurs projectes potents?

L’empresa espanyola, va tenir una arrancada molt bona perquè va ser absorbida per Holding Grifols que és una farmacèutica internacional, que cotitza a l’Íbex35 i reconeguda a nivell mundial. Després de 6-7 anys Grifols va decidir sortir de l’empresa perquè va canviar la direcció en la seva línia de recerca, tot i això va ser una sortida molt amistosa. Ara continuem buscant inversors locals, perquè al ser una empresa espanyola és més difícil trobar inversors fora. El problema és que les patents tenen una data de caducitat i a mesura que passa el temps el seu valor és més baix. Per tant, ara estem en un moment d’equilibri en el que hem de trobar inversors el més ràpid possible perquè si ho fem massa tard no tindrem temps suficient perquè el fàrmac sigui rentable quan surti al mercat.

Amb l’empresa americana hem après dels errors, tenim uns altres socis i el que hem fet és crear una xarxa de laboratoris de diferents països com EEUU i Israel. Cada laboratori intenta valoritzar una part petita de la patent i així anar en paral·lel i anar més ràpid. Pensem que això és més eficient que no pas anar amb un sol partner. Si vas amb un sol partner, vas només en una sola direcció, i si funciona és fantàstic però si no funciona ens quedem en aquest punt d’equilibri que deia quan parlava de l’empresa espanyola.

L’empresa americana és molt jove, del 2016, no?

Sí, exacte és del 2016. Bé, es va crear el 2016, però va començar a funcionar fa 1 any just.

Per tant, heu fet passos de gegant amb la segona empresa!

Sí, hem anat molt i molt ràpid perquè en l’experiència hi és tot. Si el que sabem ara ho haguéssim sabut amb la primera empresa segurament haguéssim anat per una altra banda. Sobretot és molt important el soci o socis amb els que vas, el soci que tenim ara és una persona amb molt background, amb molt coneixement sobre com gestionar empreses i és una persona clau.

Quines estratègies de comunicació científica es duen a terme a l’empresa per tal de fer-la conèixer?

L’empresa americana és molt activa a nivell de xarxes socials i a nivell de notes de premsa. En el moment en el que hi ha qualsevol avenç científic, ja sigui propi o d’algun dels nostres col·laboradors, de seguida s’envia a tot arreu. Això va molt bé sobretot perquè des del punt de vista dels inversors veuen que és una empresa activa, que es mou, que està buscant… Encara que el fet d’anar a les xarxes socials no aporti valor a l’empresa, perquè el que aporta valor és la patent, sí que marca el tarannà de la gent que hi ha darrere, demostra que és una empresa activa i això agrada als inversors. A més a més, també creiem que és necessari donar un crèdit a la gent que està treballant dins de l’empresa i que està col·laborant.

Vostè és científic, professor i emprenedor. Quin és l’ordre que el definiria millor?

Bé, en primer sóc investigador ICREA i el nostre salari és per fer únicament recerca. Sent ICREA, si vols fer de manera voluntària unes classes com a professor associat les pots fer. En el meu cas jo ho faig perquè crec que és important aportar els coneixements que tenim als alumnes i també perquè per mi és una manera de tocar de peus a terra, de veure com s’està movent tot i no estar sempre a un laboratori. Dit això, el temps que li dedico a la docència és poc perquè per contracte ve definit així, hauria de dedicar-me el 100% a la recerca. També és veritat que al estar tan lligat a l’empresa, ara la forma de funcionar del grup de recerca és diferent, funciona més com ho fa una empresa, penso que és molt bo ajuntar els dos mons.

Per tant, jo em considero principalment investigador, seguit per molt poc d’empresari o emprenedor i en últim lloc, i perquè no pot ser d’una altra manera, professor.

Quins consells li donaria a una persona emprenedora que volgués seguir els seus passos?

Uf! Ha ha. Primer de tot li diria que si està una mica segur del que té entre mans, no cal que ho estigui completament, ho tiri cap endavant i que aposti 10.000, 15.000 euros propis, si és que es pot disposar d’aquests diners. Encara que al final surti malament, que pot passar, has après moltes coses, has fet molts contactes, t’has obert moltes portes, i amb això l’èxit segur que acaba arribant. El segon consell és que es busqui assessorament, no només a nivell econòmic o de gestió d’empresa, sinó també amb d’investigadors, sobretot aquells que tenen una empresa i que coneguin el tema perquè són els que et diran el que et pot afectar o no. I per últim, aconsello escollir molt bé els socis amb els que vas. És com un matrimoni, si esculls bé va genial i sinó acaba en divorci. Jo he tingut la sort de tenir en les dues empreses socis amb els que he estat molt bé, amb molta confiança, però conec casos en els que no ha sigut així i ha acabat en fracàs.

La Universitat Autònoma de Barcelona ajuda als emprenedors que volen començar?

Sí i no. Econòmicament no. Dóna cursos i formació per crear una empresa. Ara, al final qui ha de posar les hores i contactar amb la gent és un mateix. Fins i tot, si estàs motivat pots mirar cursos per compte teva. Al cap i a la fi, fer cursos és sempre temps que has de posar-hi tu.

Quines qualitats creu que ha de tenir un bon emprenedor?

No ser massa prudent ni massa agosarat. Tampoc estar sempre en un punt entremig, a vegades cal tirar més cap a un extrem o a vegades cap a l’altre. Per exemple, com que els diners dels que disposes no són teus, sinó que són dels inversors, has de jugar amb una mica de prudència. Sempre cal tenir les decisions pactades, tothom ha d’estar d’acord. Si hi ha algú que no està d’acord, és millor no prendre aquesta decisió. Sobretot cal que tingui coneixement del producte, jo buscaria tenir com a emprenedor a una persona que tingui un perfil de recerca molt clar i molt fort. Ah i s’ha de posar moltes hores!

I dedicant-hi tantes hores, com es pot conciliar una trajectòria com la seva amb la vida familiar?

Si et dediques a això i no vols prioritzar el que has de fer és augmentar les hores. Enlloc de treballar 8 hores al dia, n’has de treballar 10, 11, 12, que és el que faig jo. Has de tenir clar que hauràs de sacrificar molta tranquil·litat i temps de descans. Però si “te va la marcha” llavors cap endavant, no? En el meu cas, que tinc 3 fills, sempre hem tirat de cangurs perquè jo arribo a les nou del vespre a casa i la meva dona, que també treballa aquí (CBATEG), arriba a les vuit. Ara sí, els caps de setmana són sagrats, ens “mengem” tots els partits de futbol, festes d’aniversari, absolutament tot, és el mínim que es pot fer!

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*