Roger Gomis: “No s’ha de tenir por a enfrontar-se a un món diferent”

Roger Gomis: “No s’ha de tenir por a enfrontar-se a un món diferent”

El Dr. Roger Gomis, lidera el grup “Growth control and cancer metastasis” de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona. Doctorat en bioquímica per la Universitat de Barcelona a l’any 2002, va fer el postdoctorat al Memorial Sloan Kettering (Estats Units) amb en Joan Massagué. Cinc anys després va tornar a Barcelona amb una de les beques d’investigació ICREA, per assumir la seva posició actual al IRB. A l’any 2010 va fundar Inbiomotion, una spin-off de l’IRB i l’ICREA que es centra en el desenvolupament de biomarcadors per predir el risc de patir metàstasis als ossos de tumors primaris.

roger gomis

“La recerca ha de ser d’excel·lència, sobretot en el context públic. No hem d’oblidar que el DNA i la seva estructura no tenen aplicació clínica com a tals, però la PCR, un dels sistemes de diagnòstic actuals més potents, es basa en aquell coneixement.” – Roger Gomis

 

Inbiomotion és un gran exemple de transferència del coneixement científic a la empresa. El fet de que algunes de les idees que neixen als laboratoris de recerca acabin tenint una aplicació a la societat és un gran repte. Podries explicar-nos resumidament quina va ser la història d’aquest projecte i en quin moment sorgeix la idea de fer una empresa?

És important tenir en compte que és molt difícil predisposar la recerca, com a tal, d’una manera aplicada. Menys encara en un context públic, on predomina la recerca d’excel·lència i conceptual, on es busca entendre els mecanismes particulars de per què succeeixen les coses. Un dels reptes que tenim doncs, és intentar separar aquella recerca que pugui respondre a una pregunta o una necessitat que no està coberta. Quan això es produeix arriba el segon repte; com articular-ho, des d’una entitat pública com el IRB,  per aconseguir que vingui algú i ho desenvolupi. No hi ha cap institució pública que tingui la capacitat de generar una empresa ni disposem de diners públics que puguin sustentar el seu desenvolupament.

Jo vaig fer el doctorat en bioquímica i després vaig estudiar empresarials. Al trobar-me amb aquesta idea entre mans, em vaig adonar de que tenia la capacitat d’omplir un gap, una necessitat que els oncòlegs tenien. Quan vam veure que  el reconeixement d’una tecnologia en termes de llicència és baix, jo i un parell de persones més vam decidir emprendre i crear una empresa. Aquí és on arriba el triple salt mortal: de seguida te n’adones de que per fer-ho calen molts diners i no n’hi ha prou amb demanar-los; necessites crear un pla de negoci, necessites advocats que t’orientin, professionals que t’ajudin a fer models econòmics… Així, ens vam ajuntar gent de diferents backgrounds i vam generar un “business plan“. Aleshores va ser quan vam començar a donar tombs per explicar el nostre projecte.

Com de desenvolupat estava el producte que teníeu, és a dir, quin coneixement sòlid teníeu per reforçar l’eficàcia i l’efectivitat d’aquest?

Quan vam llençar-nos a la aventura, la nostra troballa estava validada no només al laboratori si no també en moltes mostres de pacients; gairebé teníem més de 900 mostres de pacients de grups independents i de diferents institucions, fet que denotava una certa robustesa. A part d’això, complia una sèrie de paràmetres específics i tècnics, essencials per aconseguir finançament en el món de la indústria. Tot i així, d’allò que vàrem fer nosaltres a tot el que s’ha de fer després hi ha un salt qualitatiu impressionant.

Va ser complicat trobar inversors per l’empresa?

Quan vam tenir totes les dades i vam generar el “business plan“, vàrem anar a buscar inversors professionals i, per sort, vam trobar qui va creure en nosaltres. Com a investigador, és important el moment de decidir traspassar aquella idea o concepte del qual tu erets l’amo i senyor a uns inversors que ho agafen, ho desenvolupen i ho executen. Sorprenentment hi ha diners en el món per fer aquestes coses, molt més dels que semblen, però el projecte ha d’encaixar amb les seves necessitats. Hi ha diners disposats a invertir-se molt aviat, amb un altíssim risc però amb més alt retorn i diners que estan disposats a invertir-se més tard, i per tant amb menys risc però també amb menys retorn; un fons d’inversió d’aquest tipus, que té una vida de deu anys, està renyit a diferents timings. En el món de la biotecnologia, la majoria de les empreses estan fetes per al final ser comprades per una de les grans multinacionals. El que està clar és que de tota la cadena es genera un valor que es reconeix en termes econòmics, per això existeix gent disposada a invertir en companyies.

Disposàveu de patent que protegís aquest coneixement aleshores?

Si. És important que els inversors tinguin la certesa de que si aconsegueixen fer tot allò que tu predius després no vindrà ningú que els competirà. En el món de la biotecnologia o el diagnòstic, els inversors estan disposats a posar-hi diners sempre i quan només hi hagi el risc intrínsec de la biologia. No poden haver riscos tècnics, metodològics ni en termes de mercat.

A qui va anar a demanar consell quan va decidir crear la empresa?

Vàrem demanar consell a moltíssima gent. Des de col·legues del IRB que prèviament havien creat una companyia fins a gent del món de la empresa que coneixíem a través de diferents vies. A més a més, en el procés de buscar fons d’inversió, molta gent et rep, escolta la teva historia i tothom tendeix a explicar-te per on hauries d’anar. D’aquesta manera vas adequant el teu projecte a les necessitats reals dels inversors.

Veu cometre algun error important?

Més que errors, el que aprens són llocs on no et pots equivocar. Durant el procés i gràcies al consell de molta gent, vàrem aprendre allò que no havíem de fer. Per exemple, fer un article publicant tots els  resultats abans de tenir les patents estructurades, de tenir inversors i d’estar en una situació d’avantatge competitiva respecte als demés, o buscar inversors que més endavant no tindran la capacitat d’ajudar-te… Hi ha múltiples factors a tenir en compte per no enxampar-te els dits i de vegades és difícil de gestionar, necessites que la gent t’ho digui. A part d’això, evidentment podríem haver millorat coses; en el negoci dels contractes amb la institució vam trigar una quantitat de temps desproporcionada, per exemple… de tot se n’aprèn.

La empresa va ser creada al 2010 amb la intenció de desenvolupar productes basats en biomarcadors per detectar factors de risc relacionats amb la metàstasis als ossos i poder aplicar fàrmacs preventius al tractament. Què fa la empresa actualment?

La empresa ha generat un kit que transforma les eines que s’utilitzen al laboratori en una eina que es pot fer servir a l’hospital. A més a més, compleix una sèrie de normatives regulatòries que permeten que es pugui enviar amb qualsevol transportista i a qualsevol hospital en unes condicions determinades, sense veure’s afectada per la cadena de transport. D’altra banda, s’ha demostrat la robustesa tècnica del producte, podent-se implementar en molts centres i donant un resultat raonablement similar. Finalment, s’ha de demostrar la seva utilitat clínica; la empresa ha fet servir els recursos que ha generat per validar el seu marcador en context d’assaig clínic. L’objectiu actual és desenvolupar un segon assaig clínic per aconseguir que les autoritats regulatòries permetin vendre aquell producte amb la indicació adequada. En el món del diagnòstic es necessiten dos assajos clínics que demostrin que el biomarcador funciona per aconseguir l’aprovació regulatòria.

Què aporta vostè a la empresa actualment?

Una aproximació científica al problema. En relació a la recerca del biomarcador no hi ha ningú que en sàpiga més del que en sabem nosaltres. Els assessoro respecte la tecnologia que hi ha en temes relacionats amb les patents i en termes científics puntualment.

Considera que el fet de crear una empresa ha estat un procés difícil?

El procés és difícil perquè de vegades costa d’entendre que per a que alguna tecnologia sigui útil o es pugui traslladar als pacients algú ha de guanyar-hi diners. Els costos que implica desenvolupar una tecnologia són tan alts que els diners públics no tenen la capacitat de gestionar-ho. Per tant, el criteri més selectiu en la decisió de si un producte és vàlid o no, el major limitador de tot això, són els diners. Aquesta és la part dura que hem d’entendre tots; només s’acabarà traslladant al context clínic allò que pugui proporcionar diners, i només es guanyaran diners si realment el metge, amb aquella tecnologia, pot canviar la manera de tractar als pacients. És llavors quan, tant el metge, com els pacients, com el Sistema Sanitari, estan disposats a canviar les pautes de tractament, assumint un cost superior o substituint una alternativa per una altra.

 

Quin principal consell donaria a algú que volgués fer un acte emprenedor com aquest?

És difícil donar consell, moltes vegades és algo que es porta dintre… Senzillament, no s’ha de tenir por a enfrontar-se a un món diferent, que no és ni millor ni pitjor, però té un altre llenguatge i cal entendre’l per poder tenir la capacitat d’adequar-se a les seves necessitats. De vegades, d’aquest procés de comunicació entre mons diferents, neixen coses molt interessants.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*