Reflexions sobre la Comunicació Científica

Reflexions sobre la Comunicació Científica

Quines són les principals dificultats i mancances que es troben les persones que es dediquen a la comunicació científica? Què es podria fer per difondre més i millor la ciència? Fa uns mesos vam fer arribar un qüestionari als alumni del Curs d’Especialització (i Postgrau) en Comunicació Científica que organitzem conjuntament amb la Universitat de Vic. A més d’interessar-nos per la seva situació laboral i pels projectes en què havien participat (podeu llegir les seves respostes en el primer post que hem publicat), vam aprofitar per demanar la seva opinió sobre l’estat de la professió.

Us resumim les respostes que ens van escriure Martina Gasull, Clàudia Abancó, Pili López, Jordi Díaz, Sònia Jarió, Fernando Gomollón, Karel de Pourcq, Pilar Rodríguez, Estibaliz Urarte, Xat Capellas, Judit Ferrusola, Rebeca Ribas i Marta González. Estem segurs que trobareu idees molt interessants que poden donar lloc a debats més profunds que contribueixin a canviar aquest ofici tan creatiu i engrescador. 

Per cert, gràcies a tothom de nou!

Mancances o dificultats de la comunicació científica

Manca de recursos

Els diners, l’etern problema. Segurament ha estat la resposta més repetida: «Molta, molta feina i falta de recursos, tant econòmics com personals per tirar-la endavant», es queixa la Pili, i afegeix: «Les subvencions públiques a Catalunya per fer activitats d’aquest tipus són inexistents; a fora només hi trobem la FECYT; i jo en europees ja no hi entro: no tinc temps». D’altres no només assenyalen la manca directa de diners, sinó també de temps, recursos i promocions. «És difícil que les institucions entenguin que finançar la comunicació i divulgació és una inversió i no una despesa», ratifica la Pilar. 

I altres fonts de finançament, més enllà de les públiques? Serien possibles? La Pili també veu complicat «trobar patrocini i mecenatge per tirar endavant projectes de comunicació i divulgació científica.» I ens explica: «La gent veu molt clar patrocinar un projecte de recerca per exemple en salut, perquè representarà tard o d’hora un benefici/cura directa en les persones, però [costa molt més] demanar patrocini i mecenatge per organitzar un cicle de xerrades divulgatives, o fer uns tallers per a primària o secundària, o muntar una exposició…». 

L’Estíbaliz ens ofereix una reflexió sobre el possible paper dels comunicadors científics en aquesta situació: «Crec que és un treball que tendeix a la precarització, perquè moltes vegades ni nosaltres mateixes ens donem el valor que tenim: tendim a escriure articles gratis, a organitzar xerrades i jornades gratis, a crear continguts gratis, “por amor al arte”, o acceptem remuneracions baixes perquè “es lo que hay”.» En aquest sentit, troba punts d’unió amb el que passa en l’àmbit artístic o el disseny. 

[Si us interessa aprofundir més sobre aquesta idea de la precarització de les feines creatives, us recomanem la lectura de «El entusiasmo», de Remedios Zafra (molts comunicadors científics ens hi podem sentir reflectits)]. Fin de la cita.

La Judit també parla d’aquesta precarietat i assenyala que la professió «no està regulada per llei, no hi ha cap règim ni conveni al respecte. Crec que moltes empreses se n’aprofiten». I ens aporta una reflexió sobre la comunitat de comunicadors/es de ciència: «És un món molt petit i endogàmic; tothom es coneix i ja sap amb qui contactar. Crec que és una mica difícil entrar-hi i fer-se un lloc

Una professió a terra de ningú

Tota aquesta manca de finançament i aquesta tendència a la precarització segurament va relacionada amb una altra de les mancances i dificultats indicades pels ex-alumnes: la manca de reconeixement.

Per exemple, tant la Judit com la Martina coincideixen a ubicar la comunicació científica a «terra de ningú». «Tens a una banda investigadores i investigadors i a l’altra, l’administració. Com a comunicadora no ets ni a una banda ni a l’altra», matisa la Martina. Per a la Judit «hi ha tot un desprestigi des del món científic i acadèmic al món divulgatiu i de comunicació, que veuen l’opció de la divulgació com una renúncia i que no hem acabat d’assolir l’objectiu de la ciència que és la investigació». «Crec que som el pont però a vegades no se’ns acaba d’ubicar bé.», conclou.

Aquest desprestigi potser fa que «la majoria de les vegades els investigadors no ajudin, no vulguin participar. Cal recordar-los constantment que és el seu deure divulgar el treball que realitzen» indica l’Estíbaliz. «En altres casos és el mateix centre el que et posa traves i no li dóna massa importància al teu treball de comunicadora», afegeix. 

Passem a l’acció?

Què es podria fer per canviar la situació actual i poder arribar a més gent? Què podem fer nosaltres? «Tot esforç és poc», ens diu en Fernando.

Política i economia

Entre les idees recollides, hi trobem unes quantes que apel·len directament a la política. Caldria «engrescar als polítics perquè [la comunicació científica] s’incorpori a l’agenda política i s’acompanyi de pressupost», ens comenta en Jordi. La Pilar matisa: s’hauria d’«apostar per la ciència DE DEBÒ i destinar-hi els mateixos mitjans i recursos que a altres disciplines».

Política, sí, però acompanyada d’inversió, ja que, com diu la Rebeca, «existeix molta voluntat per part de tothom, però els recursos són escassos».

Universitats i personal investigador

D’altres propostes reivindiquen el paper que podrien tenir les Universitats i els Centres de Recerca. «Si les Universitats promoguessin més actes per a tots els públics», reflexiona la Clàudia, «si s’involucressin a la vida de les ciutats, es podria arribar molt més a la població».

Ella mateixa apunta a alguns dels possibles motius com, per exemple, «que els departaments de comunicació no estan ben dimensionats» (el finançament, el leitmotiv de la ciència) i, fins i tot, aporta algunes solucions: «potser es podria convèncer a les universitats per a la contractació d’empreses per organitzar esdeveniments, ja que, al final això també és una forma de promoure la Universitat».

En Jordi reivindica la necessitat que les accions de comunicació científica s’«incorporin a la carrera dels investigadors de les Universitats». Precisament sobre les persones dedicades a la recerca, la Xat creu que s’hauria de «conscienciar més als investigadors/es de la importància de difondre la recerca que generen des dels seus grups».

Accions locals

Mentre esperem grans canvis polítics i institucionals que impulsin la comunicació científica globalment, hi ha persones que assenyalen algunes accions que es podrien realitzar en l’àmbit més local com, per exemple, «arribar a totes les associacions» (Pili) i «pactar amb centres cívics i biblioteques per incorporar-ho com a servei» (Jordi).

En Fernando es decanta per la ciència «imprevista», la ciència que t’enxampa per sorpresa (com la ciència als aparadors a Saragossa o Ciència en el bus). 

Educació

Algunes persones coincideixen en la importància de l’educació en la percepció de la ciència. La Martina Gasull afirma categòrica: «Manca molta cultura científica a l’escola primària i a secundària». Què hi podríem fer?

L’Estibaliz proposa «que des de ben petits hauríem d’inculcar l’amor per la ciència als nens, fer-los veure que és divertida, fascinant, útil i important» i que aquest treball «ha de començar des de la infància». La Rebeca hi està d’acord: s’hauria de «començar des de petits a despertar la curiositat per la ciència» a generar una base que generi ganes de saber-ne més. I que valori positivament aquestes ganes. Cal «incidir en les noves generacions; crear generacions sensibles a la cultura científica», defensa la Marta.

La cultura científica. La ciència com a cultura. Possiblement un dels grans temes que acostumen a aparèixer quan es parla de comunicació, divulgació o educació científica. «El principal problema és que la ciència no es considera cultura» afirma, rotunda, l’Estibaliz. «La gent creu que no necessita saber de ciència per a ser considerada culta però sí de cinema o de corrents artístics contemporanis.», afegeix. La Martina coincideix: «Si algú no sap res de literatura o de llibres en general queda malament dir-ho (encara que sigui algú que no llegeix mai un llibre) en canvi “consumir” ciència no es considera una cosa normal».

Aquesta percepció social que la ciència no és cultura o, fins i tot, que no és apta per a tots els públics pot influir en la seva minsa (molt minsa) presència als mitjans de comunicació. La Martina apunta que «manquen espais de qualitat en mitjans (no tant d’espectacle) que ara ja són tradicionals com la televisió o els diaris». La Judit coincideix amb l’acotació referent a la manera de presentar-la: «Hem de deixar enrere la ciència-espectacle. Sé que ven i enganxa però dotar-la d’element de foc i teatralització per fer-la més “comestible” no sé si és la manera realment d’ensenyar que és la ciència (o almenys no la meva manera)».

La narrativa

I nosaltres? Hi ha alguna cosa que puguem fer com a comunicadors científics? Potser podem canviar la manera d’explicar-la o de presentar-la. Alguns dels ex-alumnes ens comparteixen idees sobre com canviar aquesta narrativa.

Es podria «reconnectar amb la societat, mostrar una cara més real del que és la ciència, a la vegada que més conscient i responsable amb la societat que vivim» proposa la Judit. La Sònia sembla anar en una línia similar: proposa «fer la ciència més propera des de l’experiència personal de cadascú». La Judit indica que aquesta connexió entre ciència i societat «recau en teixir ponts per ensenyar que la ciència repercuteix diàriament en el nostre dia a dia; crec que a vegades es veu com a solucionadora del futur i no com un element que dibuixa en aquests moments el nostre present». També proposa que s’hauria de donar «eines científiques» a la gent, útils per al seu dia a dia».

Potser una d’aquestes eines hauria de ser el pensament crític. Per al Karel, el pensament crític i la ciència haurien d’anar sempre junts i s’hauria de mostrar que «serveixen per a comprendre la realitat i evitar que ens venguin motos».

Una altra acció, on coincideixen més d’un alumni, és en la necessitat de «desestigmatitzar la ciència com una disciplina avorrida i difícil» o que és «només per a ments brillants. S’ha d’aconseguir que la percebin com el que és, una activitat enriquidora i divertida, proposen.

I, per acabar, volem rescatar dues últimes frases, una sobre l’ofici de divulgar i l’altra sobre el Postgrau (que ens fa estarrufar-nos d’emoció).

«El que trobo més difícil de la nostra feina és aconseguir entendre la ciència com cal per a poder comunicar amb rigor. Però també és el més divertit, perquè quan em documento per a un treball és quan més aprenc.», Fernando Gomollón.

«La veritat és que el postgrau em va donar moltes eines i va ser molt enriquidor, també per les persones que coneixes. La veritat que, pensant ara, el tornaria a fer perquè crec que si hagués tingut coses més clares, l’hagués aprofitat d’una manera diferent.», Judit Ferrusola.

Moltes, moltes gràcies a tots els alumni que hem tingut al curs i a tots els que heu contribuït en aquests dos articles.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*