Entrevista a Sandro Maccarrone (1/2): Diversitat, implicació emocional, passió i concreció.

Entrevista a Sandro Maccarrone (1/2): Diversitat, implicació emocional, passió i concreció.

Presentació

Avui us oferim una entrevista amb en Sandro Maccarrone. En Sandro és professor, entre altres matèries, de física a Batxillerat al centre de Jesuïtes Casp. És, a més formador en l’ús de les noves tecnologies a, per exemple, el Cibernàrium. El podeu seguir a la xarxa a través de la seva pàgina web Taller 2.0, als blogs de les seves iniciatives (com Houston, tenim uns problemes) o al seu compte de twitter (@smaccarrone).

Coneixem en Sandro de fa uns quants anys, quan treballàvem plegats a Digital-text on dissenyàvem, escrivíem, editàvem i desenvolupàvem recursos educatius per a primària i secundària. Això fa que, de nou, més que una entrevista es tracti d’una xerrada cordial entre amics.

En Sandro, a més, juga a casa. Em porta al restaurant Nap, a prop del mercat de Santa Caterina. La música napolitana ens acompanya durant les vora dues hores que estem parlant; i serveix de banda sonora pels cants dels cambrers i cuiners que, de tant en quant, no poden evitar seguir la tonada (i adornen la gravació de la conversa fent més interessant la transcripció). La pizza és força remarcable. El cafè, molt curt. I tot, evidentment, demanat en italià.

Us deixo amb la primera part d’aquesta interessant entrevista.

Diversitat, implicació, passió i concreció

Diversitat

E: Què destacaries de les teves classes? Quins aspectes positius creus que tenen?

S: Diverses coses. Principalment, que són variades; una idea que vaig llegir en un llibre de Graó: «Las 32-2 ideas clave para la competencia matemática», de Jesús M.ª Goñi Zabala. Allà, quan parlava de metodologia, deia «s’ha d’oferir un menú variat». No es tracta tant de treballar només per projectes, treballar només de manera magistral, sinó intentar variar. En certa manera un dels principis en què m’inspiro és aquest. Activitats de creació, activitats d’indagació (abans d’explicar que ells facin), activitats d’aplicació, classes magistrals… De fet aquest darrer tipus de classe, bé sigui per com estan educats o per una altra raó, te les demanen. «Hem fet uns problemes en grup, hem fet uns treballs, ens els hem exposat, però ara ens ho pots explicar una mica de manera ordenada?» No és ideal, però sí que després d’haver fet la part més pràctica en el moment que expliques comprenen més coses que si haguessis arribat i els hi haguessis exposat directament.

El perfil d’alumnes que em trobo a Casp pensen en la nota (una tendència que sol ser bastant general però que, potser, aquí és particularment clara). Estan també molt acostumats a un aprenentatge per recepció. «Vull que tu m’expliquis i després fer uns exercicis. No em facis fer uns exercicis sobre alguna cosa que encara no sé». Planteges una activitat inicial sobre coses que ells no han de saber i que, en tot cas, han de resoldre amb la intuïció i els alumnes s’atabalen: «Però, és que, clar, com em demanes coses que no sé?!». «Però si això no t’ho avaluaré, no et posaré una nota; com vols que t’avaluï d’una cosa que encara no hem fet? El que vull és que pensis una mica». Això els costa molt; com a mínim a Casp.

Implicació

Un altre dels principis en què m’inspiro: que hi hagi, sempre que sigui possible una implicació dels alumnes amb allò que fan; amb el que fem a classe. A vegades pot ser una broma, a vegades pot ser una activitat. Per exemple, una activitat inspirada (copiada més aviat) en un vídeo que veu fer vosaltres quan estàveu a Digital-Text: el del monopatí: les lleis de Newton. En comptes de mirar el vídeo (que després també els hi passo), anem al gimnàs i el fem; de fet, ho fan ells. I això és genial.

Vídeo «Las leyes de Newton» al canal del FECYT (guardonat amb el primer premi):

També faig algunes de les demostracions d’en Walter Lewin [la més famosa és la del pèndol, com apareix al perfil de Twitter d’en Sandro]. Aquest any els he fet pujar a ells a la cadira. Pengem del projector una motxilla plena de llibres i la fem servir com a pèndol i així «es juguen la vida»… Aquestes coses els encanten.

El projecte de «Houston, tenim uns problemes» en el fons busca també el mateix: la implicació de l’alumne. En aquest cas tenim una activitat creativa: una activitat per pensar com es fa un problema, la qual cosa t’ajuda després a aprendre a resoldre problemes; però també fa que el portin al seu terreny. És a dir, «a mi què m’agrada? Els videojocs? Els esports? El Senyor dels Anells?» Així relacionen la física amb els seus interessos.

Passió

Per tant, destacaria la varietat, la implicació emocional i jo crec que, en el fons, el punt fort (i parlo sobretot de les classes de física) és que m’ho passo molt bé fent-ho; que m’agrada molt fer-ho. M’agrada molt l’assignatura i la trobo molt interessant. Al final, aquest és un punt molt important.

Concreció

Ah! I, potser, una altra característica: la capacitat de concretar. Per exemple, hem de fer un aprenentatge basat en problemes, interdisciplinar, però no sabem com… Ara, concretem-ho; portem-ho a la pràctica. Crec que aquí, i en molta part gràcies a la meva experiència a Digital-Text, hi tinc molt a dir. Fent els llibres de text no només feia falta la formació teòrica, sinó que havíem de fer l’esforç de traslladar aquesta part teòrica a l’escriptura real: havíem de fer una activitat per començar un tema determinat, per exemple, amb un enfocament sòcioconstructivista, amb una activitat inicial, recursos audiovisuals, interactius, una activitat de recapitulació, etc.

Houston, tenim uns problemes

E: Has parlat de «Houston». Vas engegar-lo el Novembre del 2012 i ja portes tres anys. Com valores l’experiència?

Molt bé. Ara amb ganes de veure com madura. Podríem dir que ha arribat a una certa estabilitat: funciona bé, i no em dóna gaire feina…

Els objectius de Houston serien:

  • Haver de plantejar un problema per aprendre a resoldre problemes
  • Sobretot relacionar la física amb temes que els hi resultin propers. Pots intentar posar el problema sobre «Willy Fog» en un vaixell que persegueix un altre (o «Oliver i Benji»), però potser no és el que a ells els interessa. Amb Houston ho porten al seu terreny.

Història de Houston…

No recordo com va sortir exactament la idea del projecte. Crec que estava una mica obsessionat i tenia moltes ganes de fer algun projecte col·laboratiu. Inicialment potser pensava més en projectes que s’havien fet a l’estat com «Poesía eres tú» o «Callejeros literarios». Buscava la manera de fer alguna cosa amb els meus alumnes que pogués fer-se amb altres escoles i que s’hi impliquessin. Quan ho vaig engegar vaig començar a fer convocatòries en abstracte, via twitter. La gent no s’hi apuntava. Crec que estava una mica enlluernat per aquestes iniciatives. Però, després, amb l’excusa ho vam fer amb els alumnes i el seu funcionament ha anat evolucionant.

El primer any era una cosa una mica massa pretensiosa: exigia molta feina als alumnes perquè cada cap de setmana havien de resoldre tres problemes. Hi va haver un motí; deien que era massa feina perquè eren uns problemes molt llargs. Ho vam negociar; al final només en feien un.

El primer any també hi havia tota una part de gamificació. Teníem una mena de medalles: per exemple, medalla per al problema amb més d’un nombre concret de comentaris. I els diferents trofeus tenien uns noms força frikis: per exemple, el trofeu Sheldon per al que resolia els dubtes dels altres; el trofeu X (no ho recordo) per al que feia més preguntes; etc. Era una cosa una mica faraònica que jo no podia portar al dia. Als alumnes els feia certa gràcia això de les medalles, però, no sé perquè, al segon any ho vaig treure.

El que faltava potser el primer any va ser més retorn de cara a la gent que havia fet el problema per saber si estava ben fet.

Houston…  actualment

El projecte ha anat evolucionat. Ara el problema ja no és tan important: no és només penjar els problemes allà i que la gent els faci com a deures (és opcional; els hi recomano, perquè a vegades m’inspiro per fer un examen). Poc a poc ha anat derivant cap a «anem a discutir el problema». Després de fer-los surten a classe i els expliquen.

Aquest any, com a segona activitat els he fet comentar un dels problemes que havien fet els seus companys: l’havien de resoldre, veure si els hi donava bé, proposar com millorar-lo, que fessin crítiques. Però això encara s’ha de treballar més.

La veritat és que, després, les valoracions dels alumnes, en general és bona. A alguns els queda molt bon record. Alguns, no; alguns passen. D’altres, però, s’ho passen bé.

Els còmic-problemes

A més, l’any passat vam iniciar una cosa que aquest any també farem al tercer trimestre: han de fer un còmic-problema en col·laboració amb alumnes del batxillerat artístic. En aquest format el plantejament no és un enunciat sinó que és un còmic. La part interessant és que el còmic l’han de dibuixar els de batxillerat científic. Cada grup té un alumne de l’artístic assignat que fa de director d’art. Els diu: «Mireu, un còmic ha de tenir diferents plans, heu de dividir-ho així…»; i, a més, els fa un calendari. El professor de l’artístic em va dir que no volia que els seus alumnes quedessin reduïts al «pinta i acoloreix».

A vegades no els acaba d’agradar, però es tracta de treballar la competència comunicativa en el sentit ampli: està molt bé treballar l’expressió oral o l’escrita, però avui en dia hi ha molts canals, molts mitjans, com l’audiovisual o el còmic . Està bé que toquin el llenguatge còmic, de la mateixa manera que fan vídeos. I surten coses molt maques.

Després els de l’artístic de segon de batxillerat (el còmic es fa a primer) avaluen la qualitat artística del còmic. Hi ha tot un entramat transversal molt interessant. Els de batxillerat científic avaluen el director d’art: si els ha dirigit bé o no. Al final obtens una nota per als de batxillerat científic i per als de l’artístic. Jo, al final, avaluo el problema mitjançant una rúbrica: que sigui clar, que sigui complex, que sigui correcte, creatiu, etc.

La veritat és que la valoració dels alumnes, normalment és bastant positiva.

Els vídeos dels alumnes

E: A la pàgina Taller 2.0 comparteixes idees i experiències i m’han cridat l’atenció alguns vídeos que tens allà, de resum de l’any fets pels alumnes. N’hi ha que són espatarrants. El de càmera en mà és bestial.

El de càmera en mà, que va identificant les coses és bestial, cert. En tinc un altre, el que té el poema del David Jou de fons «Com puc dir-ne fredor de la Física» que és brutal.

Pujar nota i participació

E: He llegit que era una activitat optativa, per pujar nota, quanta gent hi va participar?

No ho sé, ara mateix això… A Casp està molt institucionalitzat presentar-se per pujar nota: tothom que té l’assignatura aprovada es presenta per pujar nota. Hi ha una gent que ja calcula que podrà millorar o no en base a que les notes s’arrodoneixen. Si tens un 7,4, amb molt poc pots pujar a 7,6 i tenir el 8. Si tens un 7,6, hauries de pujar tot un punt. Vull dir amb això que hi participen no només si els ve de gust sinó que hi intervenen altres factors. Potser van acabar sent 30/40 vídeos que era una tercera part dels alumnes. Però hem de tenir en compte que aquesta xifra pot ser enganyosa.

Per cert, no només havien de fer el vídeo, també havien de fer una part escrita: un examen una mica especial. Saps la història que s’explica sobre, crec que eren Rutherford i Bohr, com mesuraries l’alçada amb un baròmetre? L’examen era un text sobre aquesta anècdota i una única pregunta: «Has de mesurar la massa d’un objecte, però no tens balança. Digues totes les maneres possibles que tindries per mesurar-la». Per respondre, havien de fer servir tots els continguts de mecànica del curs. Xocs, conservació de la quantitat de moviment… Podien mesurar temps, desplaçaments, velocitats, etc. Com si poguessin fer servir el Tracker.

Una mica en la línia per on crec que anaves, fa dos anys vaig proposar de participar en el concurs «La llum a les ones». Vaig plantejar als alumnes dues opcions: podien o bé presentar un text a aquest concurs, o bé fer un treball sobre la llum. Les dues coses els comptarien com un examen parcial. Qui volgués podria fer les dues coses: es comptaria la més alta i l’altra els pujaria nota. La gran majoria de la classe va fer les dues coses. Això a mi em va flipar, em va al·lucinar. Realment era una promoció molt especial, apassionada i molt bona. Ho van fer perquè els hi venia de gust fer-ho; perquè els interessava. Va ser flipant.

[Continuarà…]

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*