Educació transmèdia

Educació transmèdia

L’altre dia estava tornant-me allegir el llibre de Carlos A. Scolari “Narrativas transmedia” (Deusto, 2013) en el qual, a més d’una anàlisi profunda d’aquest fenomen, s’ofereixen interessants entrevistes a persones relacionades amb aquest tipus de narrativa.

«El transmèdia és la cultura produïda per a la generació que va créixer mirant Pokémon, Star Wars y He-Man.» Henry Jenkins.

Què podem esperar llavors de les generacions posteriors, com, per exemple, les que estan actualment incorporades al sistema educatiu obligatori? Podríem parlar d’una educació transmèdia? Com es dissenyaria? Quins beneficis s’obtindrien? En projectes anteriors a Eduscopi havíem coquetejat amb la narrativa transmèdia, sobretot com a extensió de la revisió (de vegades excessivament arriscada) de la narrativa educativa que estàvem duent a terme. Tanmateix, el format va condicionar el desenvolupament d’algunes d’aquelles idees. Però, mai ens han abandonat del tot.

Del llibre, avui, volia esmentar la part en la qual ens presenten als actors que participen en aquestes narratives transmèdia:

  • Empreses predigitals: «empreses que dominen a la perfecció la producció (i de vegades també la distribució) de continguts per a un sol mitjà» «Totes elles tenen un ADN monomediàtic que sovint limita la seva expansió a altres mitjans i entorns de la comunicació».
  • Empresas postdigitals: «empreses fundades per joves natius digitals formats professionalment en un entorn transmèdia, sense els prejudicis de la generació anterior i totalment submergits en la lògica de les xarxes socials».
  • Empreses especialitzades en Narratives Transmèdia.
  • Professionals. A.k.a. Transmedia producers.
  • Usuaris. «…en les darreres tres dècades el paper actiu de les audiències en els processos mediàtics s’ha fet cada cop més evident». És a dir, els usuaris han passat de ser consumidors a ser prosumidors

Crec que els paral·lelismes amb els actors que participen al món educatiu són força clars. Excepte, potser, si ens fixem en el paper «prosumidor» dels usuaris. En educació, qui són els usuaris? Són usuaris «actius»?

Un llibre recomanable que promou moltes reflexions al voltant de les noves narratives i que permet extrapolar-les, en molts casos, al món de l’educació.

Per acabar, una casualitat. Mentre estava en plena relectura del llibre de Scolari, vaig assistir al 4 Years from Now. Allà, en una interessantíssima xerrada, Sergi Corbeto (de Cookie Box) i Pablo Quintano (de Accenture) van presentar la impressionant iniciativa formadora transmèdia (Dramanegement) «One Day Trip to Mars». Dins la meva ment, les possibilitats educatives no feien més que crèixer.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*