Entrevista a Xavier Valbuena (2/2): Motivació i moltes altres coses.

Entrevista a Xavier Valbuena (2/2): Motivació i moltes altres coses.

Continuem amb l’entrevista amb en Xavier Valbuena. En aquesta part ens centrarem ja completament en la seva tasca docent.

Què destacaries de les teves classes? Quins aspectes positius creus que tenen?

Doncs, destacaria que m’agrada el tema que tracto. Això és un avantatge, fa que no em costi gens donar classes.  Realment m’agrada molt la ciència, m’apassiona; d’alguna manera procuro estar sempre al dia. Crec que és la meva principal virtut.

Independentment de la pedagogia, independentment que ho faci millor o pitjor, un professor, encara que sigui educativament sapastre, si mostra passió i engresca als alumnes, ja té un dels aspectes fonamentals – no diré l’únic – de l’educació.

Independentment de la pedagogia, independentment que ho faci millor o pitjor, un professor que mostra passió i engresca als alumnes ja té un dels aspectes fonamentals de l’educació.

Com definiries les teves classes?

Divertides. Potser seria la paraula: divertides. Jo ric molt [riures]. I ells riuen molt, també. Sobretot quan tinc algun d’aquests bons, bons, bons alumnes que veus que et segueixen tot el dius; que et segueixen, fins i tot, el nivell d’humor. Sempre hi ha diferents nivells en la teva exposició: a vegades hi ha bromes més subtils, que capten alguns alumnes, i d’altres que les capten tots. Quan enganxes algun d’aquests alumnes a contrapeu, és com haver pescat un peix gros. Rius tu, però riu també ell perquè diu: «Ostres, he caigut a la teva trampa».

Per exemple, la famosa pregunta de «respires o fotosintetitzes», com si fossin coses antagòniques; com si tu, per una banda, si fas la fotosíntesi no respires i si respires no fotosintetitzes. Quan, en realitat, estem parlant de mecanismes diferents: un per obtenir l’aliment i l’altre per utilitzar-lo. La famosa qüestió de «les plantes respiren? Sí o no?». Al final acabes dient que evidentment que respiren; si no, de què viuen? Prova tu de no respirar. Tot això els hi deixes clar, però després sempre hi ha maneres d’enredar-los per a que caiguin a la trampa. Si estan parlant de mitocondris i cloroplasts pots preguntar:

  • «Però aleshores les plantes què tenen, mitocondris o cloroplasts? Mitocondris O cloroplasts?»
  • «(Dubtant) Cloroplasts i mitocondris… »
  • «Mitocondris?!»
  • «(Més segurs) No, no. Cloroplasts, cloroplasts. Mitocondris, no»
  • «(Aixeca la cella i somriu) Acabes de caure!»

I ens petem tots de riure. Mira que estan avisats, però si puges la veu i els increpes una mica, el teu to fa que tot el que saben desaparegui. A mi m’interessa molt convènce’ls de que jo sóc una persona més; que per molt que jo aixequi la veu si ells estan convençuts, que diguin el que sigui. Trencar el principi d’autoritat. El principi d’autoritat és molt potent. Jo jugo contínuament amb ell i els demostro que les seves conviccions salten pels aires quan em poso una mica «xulo». Sóc el primer que em ric de mi mateix.

M’interessa molt convence’ls de que jo sóc una persona més; que per molt que jo aixequi la veu si ells estan convençuts, que diguin el que sigui. Trencar el principi d’autoritat.

Quins materials utilitzes?

De tot. Ara ho tenim molt bé perquè tenim un canó a cada classe. I, tot i que és perillós de vegades, quan no sé alguna cosa o me la pregunten, directament cerco a google. A vegades surten algunes coses a pantalla que no voldries que haguessin sortit, però en general trobes respostes a tot. «Què és un echidna» «Doncs això». «Però si això és un eriçó» «No, mira, un eriçó és aquest. Aquí els podeu comparar: un exemple d’evolució convergent.»

És a dir, fas servir el cercador enmig de la classe.

En alguna ocasió; tampoc molt. Normalment planifico, però les preguntes no es poden preveure; i a vegades no tens temps de planificar, i vas sobre la marxa. Cada vegada gaudeixo més de la no planificació. Planifico i tinc les coses preparades, però les classes que més m’agraden són aquelles en què una pregunta d’un alumne ben dirigida em genera un dubte que no sé com resoldre. I jo el primer que els dic és: «nois, no ho sé». I m’encanta dir-ho. Perquè és la veritat; i passa contínuament en ciència. O reflexiono en veu alta.

Cada vegada gaudeixo més de la no planificació. Planifico i tinc les coses preparades, però les classes que més m’agraden són aquelles en què una pregunta d’un alumne ben dirigida em genera un dubte que no sé com resoldre.

L’altra dia estàvem parlant de prions a segon de batxillerat. Estàvem parlant de les vaques boges, dels prions, del trencament, una mica, del dogma de la biologia molecular, i em plantejo: «una proteïna, quan entra en el tub digestiu, es digerida per les protesases. Com arriba al cervell la proteïna anòmala, el prió, que teòricament ja està digerida en aminoàcids?» Mira que fa vint-i-cinc anys que dono classes (potser no tants que explico prions) i va ser el primer cop que se’m va ocórrer. Va ser una auto-pregunta, però podria haver estat perfectament la pregunta d’un alumne i li hagués dit: «chapeau».

Una cosa tan simple com això i amb la cerca que vam fer a classe no vaig trobar resposta. Una alumna va trobar part de la resposta: les proteïnes priòniques són immunes a l’acció de les proteases. Li vaig agrair moltíssim: quan algun alumne fa una aportació que jo no sé em sembla una meravella. Però no va respondre a tota la pregunta: si les proteases no actuen sobre aquestes proteïnes anòmales que jo m’estic menjant en un bistec de vaca infectada, com travessen la paret de l’intestí i la barrera hematoencefàlica? És una proteïna, no estem parlant d’un aminoàcid. Una senyora proteïna.

Això m’encanta. És el que més m’agrada del treball. El fet de que un alumne, o jo mateix, formulem preguntes per a les que no tenim resposta. És l’excusa evident per buscar-ho. Això va ser ahir, o sigui que encara no he pogut buscar la resposta.

Quan algun alumne fa una aportació que jo no sé em sembla una meravella.

[Aquí la conversa deriva cap a una discussió molt interessant sobre la natura molecular de la transmissió dels prions. No ho podem evitar. De fet, la conversa va continuar per correu electrònic. Aquell mateix dia, a classe, van tronar a buscar informació seguint algunes de les idees que van sortir a la conversa informal. De fet, en Xavier resumia al correu l’experiència que s’estava vivint en directe. «En 24h: ha aparegut un enigma a classe, un alumne troba informació rellevant al llibre de text, un ex-alumne proporciona una possible pista, que hem corroborat en certa manera a classe, però que no resolia exactament la pregunta. L’enigma continua. Imagines en altres èpoques preinternet quant hauríem trigat a recórrer aquest camí (que en les seves darreres etapes ha cobert les tres últimes hores)?». La curiositat va fer que seguíssim buscant, i va generar, fins i tot, una entrada a un blog per resumir la informació trobada]

De la teva experiència com a professor, què és el que et fa sentir més orgullós?

Crec que realment he creat vocacions per la ciència. Això m’omple d’orgull. Hi ha molta gent, molts ex-alumnes (vint-i-cinc anys fent classes!) que em diuen: «em vaig dedicar a això perquè recordo les teves classes». Això és, sens dubte, el que més orgull dóna.

Què és el primer que et ve a la ment si sents «Innovació educativa»?

[Rumia] Canvi de l’estructura de la classe. La innovació que s’hauria de fer passa pel canvi en la manera de treballar. S’ha dit molts cops; però no és només dir-ho, és també fer-ho.

S’ha de trobar la via per democratitzar la classe (allò tan fàcil de dir de que l’alumne és faci responsable del seu autoconeixement) i, sobretot, s’han de generar mecanismes de motivació. Una persona motivada en el que sigui, no necessita ningú que l’ajudi. Ningú. No necessita un entrenador personal, no necessita cap professor (tot i que el professor pot ajudar-lo, evidentment). En canvi, si no hi ha motivació, tot és imposat des de fora. És cert que de vegades pot haver-hi una motivació externa, com treure bones notes en una assignatura, però no és suficient. No podem estar-nos sis anys fent la secundària, sis hores de classe al dia, sense una auto-motivació real en un, com a mínim, 80% del temps. Això és, per a mi, la clau fonamental que s’ha d’aconseguir. Com? No ho sé. El que sí que és cert és que quan veus un alumne (que n’hi ha) que està motivat per una assignatura, la que sigui, no cal professor; i encara menys en els temps en què vivim.

L’Univers està ara a un sol clic. A mi mateix, que em considero una persona motivada per moltes coses, internet em facilita molt les coses. Si tens ganes, pots endinsar-te en qualsevol món; no necessites a ningú més. I així em sembla gloriós.

S’han de generar mecanismes de motivació. Una persona motivada en el que sigui, no necessita ningú que l’ajudi.

Els temps que corren aporten unes possibilitats enormes, però a la vegada crec que hi ha més dificultats per motivar als nanos; potser perquè hi ha moltes coses al seu abast i resulta difícil fer-ho des d’aquí. Però hi ha coses que els motiven: per exemple, les sèries de televisió modernes o els videojocs els generen una certa addicció.

Hi ha estratègies de motivació, però jo no sé quines són. Si aconseguíssim tenir aquesta clau i aplicar-la a l’aula seria la solució per sortir-nos d’aquest carreró sense sortida que està desanimant els nanos, desanimant els professors i s’està convertint en un cercle viciós que s’ha de trencar. I això no s’ha fet majoritàriament. Estic convençut que hi ha experiments d’èxit, però no s’han extrapolat, popularitzat o experimentat.

Si aconseguíssim tenir la clau de la motivació i aplicar-la a l’aula seria la solució per sortir-nos d’aquest carreró sense sortida que està desanimant els nanos, desanimant els professors i s’està convertint en un cercle viciós que s’ha de trencar.

Per mi la clau no està en coses puntuals sinó en un canvi global en la forma de treballar en el dia a dia de l’aula. No consisteix en fer un taller puntual sobre alguna cosa en un moment determinat sinó reformular el concepte de classe.

Això comporta un problema: reformular el concepte de professor. Pot haver-hi professors que estan no només disposats a canviar sinó que el fet de modificar la manera de fer les classes els representa un repte, un atractiu, un incentiu; però poden haver-hi d’altres que no. Què fas? Hi ha un problema d’inèrcia que no és fàcil de gestionar.

A vegades a les classes de Ciències de la Terra, quan parlem de gestió de riscos, de recursos i d’impactes dic: «una cosa és que nosaltres poguéssim ara agafar i buidar els set mil milions de persones que hi ha a la Terra i, vinga, anem a col·locar la humanitat allà on pertoca, buscant els millors recursos, minimitzant els riscos i els impactes…» Evidentment ningú es posaria al Japó, on es produeix el xoc entre tres plaques tectòniques. Però això no ho podem fer. La gent ha viscut allà tota la vida i hi vol continuar vivint. Doncs en educació passa el mateix: si es volgués construir un sistema educatiu des de zero, amb mestres nous, amb alumnes nous, seria molt més fàcil. Però no, ja ho tenim fet. Això és el complicat.

No consisteix en fer un taller puntual sobre alguna cosa en un moment determinat sinó reformular el concepte de classe. S’ha de reformular el concepte de professor. Hi ha un problema d’inèrcia que no és fàcil de gestionar. Si es volgués construir un sistema educatiu des de zero, amb mestres nous, amb alumnes nous, seria molt més fàcil. Però, no: ja ho tenim fet. Això és el complicat.

Sembla, aleshores que la part realment important és el camí fins a un objectiu. No només tenir definit on volem anar sinó com hi podem arribar.

Efectivament. No estem en el punt zero. Estem en un punt (mental i real) en el que ja trobem una manera de treballar. I hem de reaprendre. Com motives als alumnes però també al professorat per fer aquest canvi?

Per mi, el canvi és molt atractiu. Pel professor, segons la meva opinió, és molt més interessant una classe més oberta, més participativa, més horitzontal que no pas la del model tradicional. Molt, molt més.

Pel professor, segons la meva opinió, és molt més interessant una classe més oberta, més participativa, més horitzontal que no pas la del model tradicional. Molt, molt més.

Com han canviat les teves classes els darrers 20 anys?

Han canviat molt. Especialment a partir d’una revelació que vaig tenir en un curs que donaven dos grans professors de biologia, en Ramon Grau i en Jordi de Manuel. Es titulava «Activitats d’aprenentatge en Ciències Naturals», encara me’n recordo. Jo portava no masses anys a ensenyament. Potser portava vuit o deu anys, no ho recordo exactament. Com donava classes en aquells moments? Doncs amb la motivació i l’alegria que crec que em caracteritzen, però seguint el model amb què m’havien fet classe a mi: un model magistral, un model expositiu. Ells, en canvi, em van ensenyar un model basat en activitats d’aprenentatge i en projectes. Han passat molts anys, però jo crec que aquell curs que vaig fer continuaria sent vàlid ara per a moltes escoles. A mi em va canviar completament el xip. Aquell va ser el punt clau.

Sempre he procurat seguir aquesta manera de fer. I, de fet, crec que aquesta manera de fer ha anat calant a altres professors de l’escola que havien estat alumnes meus, com el Sergi Molins. Crec que és un model que apliquem bastant a l’àrea de ciències.

Sí, utilitzem llibres, utilitzem materials encara “al vell estil” però escollim els llibres, més que pel text que desenvolupa la teoria, pel seu apartat d’activitats finals, el qual abans no tenia massa importància. Aquest llibre què pregunta, quatre xorrades que es responen llegint? No, descartat. Aquest què presenta? Una gràfica de la resposta immunològica…? Quantes preguntes té d’aquest estil? Unes quantes? Aquest m’interessa.

Escollim els llibres, més que pel text que desenvolupa la teoria, pel seu apartat d’activitats finals

He tingut molta sort ja que durant molts anys, la coordinació de les PAAU ha seguit aquest esperit. M’encanta com tenen plantejades tant la Biologia com les Ciències de la Terra aquí a Catalunya; amb unes preguntes que són una delícia, que permeten treure’ls molt de suc. Jo recordo exàmens de PAAU (i encara avui passa) d’altres comunitats amb la pregunta: «glúcids». I aquí s’ha acabat el tema. No és aquest el camí.

Una cosa és que vulguis fer les coses d’una determinada manera i una altra és que el sistema et recolzi. En aquest cas, el sistema i l’estructura del que demanaven als alumnes de batxillerat era la manera com a mi m’encantava treballar. I per tant, perfecte. Ara tinc por de la llei Wert. Ja veurem què ens trobem, i si fa que tot això canviï. Però jo, a aquestes, alçades, ja no tornaria enrere. No sé com ho faria, però seria incapaç de posar als alumnes com a pregunta d’examen: «L’evolució». No té cap sentit.

Una cosa és que vulguis fer les coses d’una determinada manera i una altra és que el sistema et recolzi.

Com creus que seran les teves classes d’aquí 10 anys?

Queda molt a millorar, degut, en part, i ja sé que és una excusa barata, a la manca de temps. A mesura que et vas fent gran, no és que no tinguis tant de temps (a vegades sí, puntualment, quan tens criatures petites) sinó que tens tants interessos que reclamen la teva atenció, i els hi vols donar, que tampoc et ve de gust focalitzar. Jo sé, i això de vegades em tortura, que les meves classes podrien ser infinitament millors, però el preu que hauria de pagar per això seria renunciar a altres coses i dedicar-me, que també seria fantàstic, a investigar i a perfeccionar cada classe, cada tema. Aquesta idea tan simple de saber que ho pots fer millor, però no obstant, renunciar-hi perquè hi ha altres coses que t’agraden a la vida no deixa de fer-me una mica de pena.

Podria ser millor professional, però no pot ser que tot giri al voltant de ser un professional excel·lent. Crec que a l’excel·lència s’arriba a través d’una renúncia. El Rafa Nadal és un mega-crack del tenis però en el camí ha hagut de renunciar a moltes coses. El mega-crack del professorat, estic convençut,  serà una persona que haurà fet renúncies. Hi ha persones que, a la seva vida, aposten per una cerca de l’excel·lència deixant enrere altres coses. Jo, sense abandonar-me en la meva professió, no vaig en aquest sentit. M’agrada fer moltes coses, renunciant a l’excel·lència de cadascuna d’elles.

En un moment de la teva xerrada a Grandes Profes ens ensenyes unes companyes de viatge especials: les formigues…

L’altra dia van tornar a sortir! Em van fer una entrevista a TV L’Hospitalet i resulta que van treballar-s’ho moltíssim: per exemple, van trucar al CosmoCaixa, i van aconseguir la pedra d’ambre amb les formigues. I va venir el portador de la pedra, una persona del CosmoCaixa, expressament el dia de l’entrevista. I la vaig tornar a tocar! Quan va acabar el programa se la va tornar a endur en la seva capseta cap al museu.

Tenint en compte els llocs que han visitat les formigues de la pedra, a la xerrada et preguntes: «Què és impossible? Jo ja no ho sé». Quin és el teu desig impossible per a l’educació.

Motivar, il·lusionar i  engrescar a un 80% dels alumnes en cada classe que faig. Especialment a la ESO. Al Batxillerat, tot I que no arribo a aquests números, ni molt menys, crec que tinc un percentatge acceptable. A la ESO hi ha més dispersió, hi ha altres interessos, i costa més. Un 80% a la ESO, això m’encantaria.

De tant en tant ho fas. No sé perquè. Estàs més inspirat, el tema és més atractiu, poses algun exemple curiós, utilitzes un material concret… i tot es conjuga i de sobte estàs a classe i dius: «és això». Ho palpes. No ho comparteixes amb els alumnes, però saps que està passant: per les seves cares, per com ha fluït tota la informació, perquè no ha estat una cosa que has construït tu sinó que s’ha construït entre tots; i dius «aquesta és LA classe».

Però això passa poques vegades. Si aquesta sensació pogués passar sempre… M’ho prenc com una utopia: allò a què aspires. En el camí cap a aquesta aspiració està la gràcia de la professió; encara que no ho aconsegueixis.

Breument, què et suggereixen aquests conceptes? Què és el primer que et ve a la ment?

  • Llibre de text. Rotllo
  • Aula. Professió
  • Pupitre. Fusta
  • Pissarra. Jo
  • Pissarra digital. Ordinador
  • Ordinador. Eina
  • Internet. Tot
  • Animacions. Guay.
  • Simuladors. Genial.
  • Impressió 3D. No ho sé.
  • Creativitat. El millor
  • Aprenentatge basat en projectes. Fantàstic.
  • Laboratoris virtuals. Molt bé
  • Smartphones. Mmmm… Una eina molt útil.

Per acabar, podries donar-me cinc noms de professores o professors que t’hagin influït, o que continuïn influint-te actualment?

Primer, un dels millors que he tingut: Daniel Turbón de paleoantropologia.

Després, un que va ser molt criticat a la facultat de biologia però a mi m’encantava com dibuixava: Enrique Gadea. Feia Zoologia d’Invertebrats. Estava a punt de jubilar-se. Donava les classes totalment al vell estil, però tenia una capacitat de dibuix i de composició estètica de la pissarra que jo vaig intentar heretar en els meus primers anys; després ja no li he donat tanta importància a això. Gaudia molt les seves classes, tot i que hi havia gent que l’odiava.

És curiós perquè és un professor que té un estil didàctic completament oposat al que jo considero valuós, però, en canvi, gaudia moltíssim a les seves classes i van enganxar-me totalment. Això demostra que no hi ha fórmules concretes.

A les antípodes de Gadea, trobem dos professors que ja he citat abans i que van ser molt influents en mi, Ramon Grau i Jordi de Manuel.

Per acabar, destacar un professor d’institut que va ser molt influent. Es tracta de Gabriel Isern, professor d’Història a 1r de BUP. Ell feia classe simultàniament al Tecla i al Col·legi Sant Miquel de Barcelona, on jo estudiava. D’ell admirava la seva capacitat de seduir a l’aula i de controlar el tempo i l’interès de la classe. Mesopotàmia, l’Antic Egipte, Roma… Mai vaig pensar en dedicar-me a la història, però això fa especialment valuosa la meva percepció de les seves classes. D’ell vaig aprendre que fer classe és una representació teatral, amb els seus plot points, cliffhangers i tota la resta d’elements dramàtics. Sé que va ser un professor controvertit, i que hi havia alumnes que no el suportaven, però aquesta va ser la meva experiència.

Potser no cal que un professor t’hagi donat classes in vivo per acceptar que t’hagi influït. Si acceptes això, sens dubte tinc un altre nom: Carl Sagan!

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*