Entrevista a Xavier Valbuena (1/2): De les aules al Pol Sud (anada i tornada).

Entrevista a Xavier Valbuena (1/2): De les aules al Pol Sud (anada i tornada).

Presentació

En Xavier Valbuena ha estat al Pol Sud, on va arribar després de caminar 250 kilòmetres. Molt poca gent ha viscut una experiència com aquesta. Però l’expedició que va protagonitza no és la principal raó per la que volem parlar amb ell.

En Xavier no és (només) un explorador, és professor; de professió i de vocació. Fa més de 25 anys que dóna classes al Col·legi Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat. Les seves classes són divertides, atractives i inspiradores. Us ho puc ben assegurar: en bona part, sóc producte de la seva influència.

Durant l’entrevista es fa referència a algunes frases que en Xavier utilitza a la seva xerrada a Grandes Profes d’Atresmedia:

Más vídeos en Antena3

 

L’entrevista

Hem quedat a l’acollidor bar La Lluna, ben a prop del centre Tecla Sala de l’Hospitalet. Tinc la sensació de que jugo a casa: és el bar on veníem a esmorzar quan jo mateix feia batxillerat i tenia en Xavier com a professor de Biologia. Els anys han passat, però mai hem perdut el contacte. Així que més que una entrevista, em sembla una conversa entre amics. Una conversa d’una hora amb el sol d’hivern (podia ser d’una altra manera?) entrant per la finestra.

Ha influït la teva experiència polar en la manera de preparar les classes?

En la manera de preparar les classes, jo diria que no. Però, experimentar la solitud i disposar de temps per poder rumiar, et fa anar filtrant coses importants o no.

Experimentar la solitud i disposar de temps per poder rumiar, et fa anar filtrant coses importants o no.

És una mica com el que els hi ha passat als virus. A través del procés evolutiu s’ha passat de formes simples a formes més complexes i després a formes simplificades. En aquest sentit, avui en dia tendeixo a simplificar coses, a eliminar elements superflus i a quedar-me només amb el cor dels temes que explico; amb les idees principals.

Avui en dia tendeixo a simplificar coses, a eliminar elements superflus i a quedar-me només amb el cor dels temes que explico; amb les idees principals.

Per exemple, si estic parlant d’evolució podria dir moltes coses, però, clar, si els alumnes no tenen la idea clara de la influència de l’ambient, de la importància de la selecció natural; dels conceptes bàsics…. Si ho podem vestir més, doncs perfecte, però com a mínim que es quedin amb aquesta idea; al cap i a la fi, explica tot el que hi ha en el planeta.

Va influir la teva experiència com a professor a la teva aventura polar?

Home, em va ajudar molt. A nivell de comunicació vaig haver de fer moltes xerrades a escoles. La professió et dóna hores d’experiència i fa que no et sigui difícil després dirigir-te a un auditori. A mi em va beneficiar molt. No tant sobre el terreny, però sí amb tot el que envolta una expedició: expressar-te en els mitjans de comunicació, vendre un producte… Per aquests tipus de coses sí que va bé ser professor.

Com valores l’experiència de mantenir converses amb alumnes durant l’expedició?

Va ser genial. El fet de contactar via satèl·lit amb qui sigui, trobant-te en aquelles circumstàncies, és ja de per sí una festa. Ets allà, sempre les mateixes cinc persones, i la connexió es converteix en un vincle emocional amb el que deixes enrere. Però si, a part, coincideix que estem parlant de nanos, amb la il·lusió que tenen…

De fet, hi posen molta il·lusió. Vaig anar a visitar escoles abans i després de l’expedició i recordo que en algunes escoles havien treballat durant molt de temps el nostre projecte. Arribaves a les aules i et trobaves autèntiques exposicions en les que hi havia una enorme quantitat de contingut antàrtic, sobre nosaltres, sobre el medi… Per a aquests nanos que jo anés allà a parlar…

Va haver-hi un dia que em vaig sentir com a Messi. Va ser a Barcelona, ara no recordo a quina escola era. Hi havia unes reixes, era l’hora del pati. El meu company Èric i jo ens vam anar apropant al centre. Aleshores, ens van veure i em va sobtar molt la seva reacció: ens van reconèixer [riures] «Eh! El Xavier Valbuena! El Xavier Valbuena!». Nens que no coneixia de res. Van venir a la reixa, amb una il·lusió… talment com si fos un futbolista.

Vas arribar a signar autògrafs?

Sí, sí. Vaig arribar a signar autògrafs [riures]. Els nanos ho viuen d’una forma molt passional.

Cada pregunta que et feien sabies que l’havien estat treballant a classe: havien decidit amb els seus mestres quines preguntes eren les més encertades; havien escollit un representant de la classe; aquella persona triada estava allà amb tots els seus nervis davant del micròfon. Potser jo, com a professor, que reconstrueixo tot el procés que s’ha fet a l’aula per arribar allà, ho gaudia més.

Va ser la primera vegada, i la única, que he tingut una sensació així, tan exagerada com aquesta de, entre cometes, fama. I vaig pensar: per a la gent que experimenta això dia sí i dia també, ha de ser terrible. Terrible. Jo ja em vaig sentir com si tot allò no estigués del tot justificat. Una mica afalagat, però, dius: «nois, hi ha coses més importants». Incòmode, la paraula seria incòmode. Si aquesta reacció es dóna per donar pilotades a un camp de futbol – i no un dia, sinó cada dia -… em sembla terrorífic.

Els nanos hi posen molta il·lusió. Ho viuen d’una forma molt passional.

Com a professor, has seguit en directe amb els teus alumnes altres expedicions? Les has utilitzat a l’aula?

Algun cop. Vam seguir la Malaspina: una expedició d’ara fa uns anys que va realitzar una circumval·lació al món. Algun cop també hem seguit la Barcelona World Race, que tenia algun contingut científic que valia la pena. De passada. Sincerament, moltes expedicions s’han apuntat ara al carro mediambiental i educatiu, i això és una magnífica notícia, però jo crec que no hi ha… enginyers educatius [riures]… que sàpiguen dissenyar autèntiques activitats per a treballar i utilitzar aquella expedició.

Com a element educatiu, veig que una expedició que vas seguint més o menys en directe, que té un cert recorregut, que dura dos o tres mesos i que pots seguir-la puntualment a l’aula, té un ganxo increïble. Precisament l’altre dia van venir a l’escola unes noies de l’expedició Malaspina. Eren unes de les ambientalistes que hi havia participat. Als nanos, sempre que els parles de la biologia o de les ciències sobre el terreny, els fascina. Les veuen amb foques, amb unes sondes marines, recollint plàncton: tot això els hi crida l’atenció.

Com a element educatiu, veig que una expedició que vas seguint més o menys en directe, que té un cert recorregut, que dura dos, tres mesos i que pots seguir-la puntualment a l’aula, té un ganxo increïble.

M’agradaria fer-ho més del que ho he fet. He fet tímids apropaments.

Pel que veig, valores molt que vingui gent que ha estat fent el treball de camp.

Mmmm… No és necessari, però si fas un seguiment de l’expedició i, a sobre, pots aconseguir que vingui alguna persona que ho hagi viscut directament, és extraordinari. Encara que sigui només com a símbol. Per a que ells diguin: «hem estat treballant i hem estat vivint tot això [al voltant d’una expedició]; i ara  ha vingut a classe, amb nosaltres, una persona que hi ha participat i podem fer-li preguntes més personals, o un altre tipus de qüestions». Ho veig fantàstic.

Vivim en una època en què es van fent cada cop més expedicions i cada cop el seguiment és més total. Estan fent ara la Barcelona World Race i tu pots seguir el dia a dia. Si això ho sabem traslladar bé a l’àmbit pedagògic, pot resultar molt interessant.

Sempre tindràs el problema de «els currículums això, els currículums allò», però jo, a la meva edat, dels currículums ja passo. Vull dir, que si una cosa em sembla interessant, la faig perquè penso que el que aporta a un alumne supera el que és un currículum convencional encara que em quedi per donar algun tema.

Sempre tindràs el problema de «els currículums això, els currículums allò», però jo, a la meva edat, dels currículums ja passo.

De fet, segurament, a partir d’això podràs treballar el cor, la part més profunda, més important, que esmentaves abans.

És clar. Crec que és fonamental que els alumnes, sobretot quan estàs treballant amb edats de secundària, puguin tastar què és la ciència, l’art, la història, per després decidir els seus propis interessos i cap a on volen encaminar la seva vida; no tant els coneixements concrets.

A mi el que m’interessa és que, si allà hi ha algun talent amagat o algun interés en la biologia, alguna classe l’hi desperti. Que pensin: «això em sembla genial, m’apunto al carro». Després ja hi aprofundirà per ell mateix o amb ajuda d’altres educadors. Crec que és genial poder despertar aquesta motivació intrínseca (ara que estic fent ara el curs de gamificació [riures]). A vegades pot ser un fet tan puntual com el seguiment d’una expedició i que alguna persona digui: «jo vull estar en aquell vaixell oceanogràfic».

Crec que és fonamental que els alumnes, sobretot quan estas treballant amb edats de secundària, puguin tastar què és la ciència, l’art, la història, per després decidir els seus propis interessos i cap a on volen encaminar la seva vida; no tant els coneixements concrets.

 Enllaços per seguir missions (i d’altres)

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*