Genètica, evolució i enginyeria educativa

Genètica, evolució i enginyeria educativa

La idea germinada

Fa un temps ens trobàvem immersos en la definició d’un nou projecte editorial de llibres de text. Mentre discutíem sobre els elements que havien de contenir i les relacions que s’havien d’establir entre ells, un símil va anar germinant en la meva ment: es podrien considerar els recursos i materials educatius una espècie de DNA educatiu que cada docent tradueix per oferir al seu grup classe? Podem parlar d’una genètica i evolució educativa? Té alguna utilitat fer-ho?

Aquesta idea, una mica confusa al principi, ha seguit aquí, perenne, mentre madurava (i fins i tot fermentava).

El símil genètic-evolutiu

El DNA

El DNA és comparat sovint amb un llibre d’instruccions que marca tots els processos que han de seguir les cèl·lules (és a dir, els éssers vius). El DNA de cada ésser viu és el seu genoma (em permetreu la simplificació). No són els llibres de text precisament una espècie de llibre d’instruccions per a docents? Serien els llibres de text i tots els seus accessoris el genoma educatiu? Jo crec que no; com a molt, són un tipus de genoma. Com veurem, no és ni molt menys l’únic ni, segur, el més adaptable.

El DNA conté moltíssima informació (molt text). Els fragments del DNA que codifiquen per a proteïnes són els gens. Durant molt temps es va pensar que els gens eren la part realment rellevant del DNA. Encara que s’ha vist que no és exactament així, per a aquesta entrada m’acolliré a aquesta nova simplificació.

Gens educatius

Què són els gens educatius? Evidentment, un llibre de text no pot ser un gen (ja que segons la nostra equivalència seria més aviat un genoma). Els gens educatius seran aquelles unitats que tinguin sentit per si mateixes i permetin codificar per a una proteïna. Són, per tant, més petits (molt més petits) que un llibre de text.

Experiències educatives

I què és una proteïna en el nostre símil? Una experiència educativa: la traducció d’una idea, projecte, suggeriment en una dinàmica real amb alumnes, amb grups d’alumnes, o amb el grup classe.

Podríem definir gen educatiu com una unitat que pot traduir-se a una experiència educativa.

Gens, memes, edes

Amb l’arribada d’internet s’ha popularitzat el concepte de meme. Un meme és qualsevol idea que es transmet entre persones. L’etiqueta, deguda a l’infatigable Richard Dawkins1, sorgeix de la voluntat d’aplicar els principis evolutius a l’estudi de la dispersió d’idees entre les persones. I crec que ens va com l’anell al dit.
Podem aplicar els principis genètics i evolutius a la dispersió d’unitats educatives? I tant. Estaríem parlant, per tant, no de gens o de memes, sinó d’edes (demano perdó als anglosaxons, perquè es perd totalment la rima amb els anteriors).

Edes i edoma

Un ede és una unitat de contingut que es transmet entre educadors i que codifica per a una experiència educativa.

Un edoma, per tant, es podria definir com el conjunt d’edes d’una programació anual per a un aula concreta. Aquesta definició inclouria en un extrem als immutables llibres de text, i en l’altre extrem a les programacions anuals fetes a mesura per a cada grup classe.

L’edètica

Existeix un nou camp d’estudi, la memètica, que estudia el comportament dels memes. Podríem arribar a fundar l’edètica? Temps al temps..

L’evolució

L’adaptació

Quan s’observa la vida en el seu conjunt, la seva increïble variabilitat ens deixa aclaparats, esmaperduts2. Existeixen tantes formes de viure, tan fascinantment adaptades al seu entorn… i encara així, totes han evolucionat seguint uns principis bàsics comuns basats, principalment, en la variabilitat i en la selecció.

Resumint molt: els descendents de qualsevol ésser viu són diferents dels seus progenitors, i diferents entre si; per tant, tenen diferents possibilitats de sobreviure en l’entorn on viuen i deixar descendència (la famosa selecció); diferents oportunitats, en fi, de tenir èxit evolutiu.

Sense variabilitat no hi ha selecció. Sense selecció no hi ha adaptabilitat.

Poden aplicar-se aquests principis als edes? Per descomptat.

L’èxit evolutiu dels edes

Un ede tindrà èxit evolutiu quan l’experiència educativa que es deriva d’ell tingui significat i sigui útil per a un entorn concret; per a una aula, un docent i un alumne o grups d’alumnes concrets.

És important remarcar, llavors, que un mateix ede pot tenir un èxit total en un aula però ser un fracàs absolut en una altra.

Necessitem, doncs, una alta variabilitat d’edes per poder seleccionar els que puguin tenir major èxit evolutiu per a cada entorn concret.

Variabilitat dels edes

El passat immutable

On és aquesta variabilitat? Tradicionalment, ha viscut a l’ombra dels grans edomes immutables: els llibres de text. Alguns docents desenvolupaven edes alternatius a parts dels llibres que no els acabaven de convèncer. Per sort, vaig poder gaudir de professores i professors d’aquesta mena. Els seus edes sempre milloraven l’experiència, perquè estaven totalment adaptats a la seva realitat. No obstant això aquests edes personalitzats tenien una difusió limitada.

Els edomes immutables són un fracàs? A nivell evolutiu, sí. Però cal concedir que durant dècades els llibres de text han dominat el panorama educatiu. I té la seva raó de ser, si considerem la finalitat educativa derivada de la revolució industrial3. En ambients totalment estàtics i immutables podríem concebre un genoma o edoma totalment estàtic que tingués alguna oportunitat evolutiva.

El destí de la inmutabilitat

Els errors genètics existeixen per una raó: potenciar la variabilitat. La maquinària genètica que copia el DNA comet errors. Molts errors. Com pot ser que, per selecció natural, no s’hagin seleccionat màquines de replicació perfecta? Perquè no sobreviurien. Si alguna vegada va sorgir un organisme viu perfecte, amb un genoma immutable, els seus descendents del qual eren sempre idèntics entre si, segur que s’ha extingit. Qualsevol canvi en el seu ambient, encara que fos gradual, va acabar amb ell.

Així, durant dècades l’ambient educatiu ha romàs aparentment immutable. Un edoma estable podia sobreviure.

Però les coses han canviat. I els ambients canviants exigeixen variabilitat, adaptació4.

El present dinàmic

L’ambient educatiu sembla que canvia. Com en el cas de la ciència, la tecnologia permet realitzar activitats i obtenir resultats abans inimaginables. També ha permès estendre altres idees sobre la gestió de l’aula, dels espais, dels centres i, fins i tot sobre la finalitat de l’educació.

Davant els canvis només existeix una solució: adaptar-se5. I per a això cal comptar amb una variabilitat suficient que permeti seleccionar els edes més adequats per a cada entorn.

Internet permet compartir aquesta variabilitat. Els edes propis, que abans estaven a l’ombra i es compartien en comptades ocasions, ara poden compartir-se obertament i es poden modificar per adaptar-los a cadascun dels entorns.

L’enginyeria edètica

Seguint el nostre símil, estem entrant en l’era de l’enginyeria genètica educativa, l’enginyeria educativa, o l’enginyeria edètica.

Disposem d’eines per modificar edes i adaptar-los al nostre entorn particular per oferir experiències educatives amb major èxit evolutiu. Només cal conèixer-les, entendre-les, compartir les seves possibilitats i usar-les. Potser, fins i tot, hauríem de celebrar el nostre propi Asilomar6.

Tancament

Acabo aquí la primera entrada sobre enginyeria edètica. Com a resum d’aquesta entrada:

  • Un ede és un gen educatiu, el qual codifica per a una experiència educativa.
  • Un edoma és un conjunt d’edes agrupats en una programació anual.
  • L’edètica seria la branca que estudiaria els edes.
  • Un ede té èxit evolutiu quan l’experiència educativa que es deriva d’ell té significat i és útil per a un entorn concret: un grup classe, normalment.
  • La situació actual requereix una alta variabilitat d’edes per poder seleccionar-ne i així adaptar-se a cada entorn.
  • L’enginyeria edètica permet creari modificar edes per adaptar-los millor a cada entorn.

Continuarà…

Suposo que vindran més entrades (i qui sap, fins i tot, un llibre), perquè és un tema amb moltes preguntes per resoldre. Què es pot considerar ede? Com es dissenya o modifica? Quina mida mínima pot tenir? Què són els introns i exons d’un ede? Existeix modularitat en els edes? Què és el «DNA escombraries» en un edoma? Què són els virus i els prions en els edomes? Què és la transcriptasa i la traductasa inversa en l’edètica? Què representarien els cromosomes? Es pot parlar de recombinació? Existeix algun concepte educatiu equivalent a la Gaia de Lovelock7?

Si us vénen al cap més idees o preguntes, estaré encantat d’incorporar-les en aquest viatge de definicions en el qual m’he embarcat.

Eduscopi: enginyers educatius

Una última intervenció obligada. Els membre d’eduscopi portem anys treballant en aquesta línia, tot i que no amb aquestes termes. A eduscopi podeu trobar veritables enginyers educatius o edètics amb una àmplia experiència en el disseny i la conceptualizació d’edes i podem formar a aquelles persones amb interès per poder generar i adaptar edes al seu entorn.


 

Cites i referències

[1] «We need a name for the new replicator, a noun that conveys the idea of a unit of cultural transmission, or a unit of imitation. ‘Mimeme’ comes from a suitable Greek root, but I want a monosyllable that sounds a bit like ‘gene’. I hope my classicist friends will forgive me if I abbreviate mimeme to meme. If it is any consolation, it could alternatively be thought of as being related to ‘memory’, or to the French word même. It should be pronounced to rhyme with ‘cream’». Richard Dawkins, The Selfish Gene.
[2] «There is grandeur in this view of life, with its several powers, having been originally breathed into a few forms or into one; and that, whilst this planet has gone cycling on according to the fixed law of gravity, from so simple a beginning endless forms most beautiful and most wonderful have been, and are being, evolved.» Charles Darwin, On the origin of species.
[3] Rethinking Education de The Big Picture i la ja clàssica conferència TED de Sir Ken Robinson:

[4] «…the history of evolution is that life escapes all barriers. Life breaks free. Life expands to new territories. Painfully, perhaps even dangerously. But life finds a way.» Ian Malcolm. Michael Crichton, Jurassic Park.
[5] «Adapt or perish, now as ever, is nature’s inexorable imperative.» H. G. Wells, The Mind at the End of its Tether.
[6] Asilomar explicada per Paul Berg, a la pàgina dels premis Nobel i el resum de la famosa trobada del 1975.
[7] «Life clearly does more than adapt to the Earth. It changes the Earth to its own purposes. Evolution is a tightly coupled dance, with life and the material environment as partners. From the dance emerges the entity Gaia.» James Lovelock, en una entrevista realizada para la revista Salon.

COMMENTS (1)

  1. Pingback: Eduscopi - Horizon 2015. Universitat. Una mirada crítica.

Leave a Comment

Your email address will not be published.

*